La Bíblia del nacionalisme espanyol

07.12.2009

Quan la Constitució nord-americana va ser aprovada, a finals del segle XVIII, Jefferson va afirmar que s’havia d’assegurar el dret a reformar-la, amb unes sàvies paraules en que afirmava que els morts no tenen drets, que les lleis pertanyen als vius i que una generació no pot ser esclavitzada per lleis aprovades per una generació anterior. Naturalment, el procediment per reformar la Constitució nord-americà és un procés complex que assegura que les modificacions no respondran a capricis d’una majoria simple del país, però el cas és que assegura igualment el dret a modificar-la.

No passa el mateix amb la Constitució espanyola, de la que ahir es van poder sentir els annuals elogis que se li dediquen com a pretès garant de la llibertat de tots els ciutadans de l’Estat espanyol. La Constitució espanyola disposa d’un procés de reforma absurdament llarg, costós i complicat, dissenyat precisament per no ser utilitzat més que quan els dos grans partits de l’Estat arriben a un consens. Cosa que veta, naturalment, qualsevol tipus de reforma que pugui afectar el més mínim el pilar fonamental de la Constitució, segons aquesta mateixa proclama: la indivisible unitat de la nació espanyola.

Crida l’atenció que totes les constitucions democràtiques del món es descriuen a si mateixes com basades en la llibertat, en la justícia o en qualsevol altre valor democràtic. En canvi, la Constitució espanyola, malgrat que democràtica, es basa en la indissoluble unitat d’Espanya. El fet és encara més greu si es recorda que la Constitució no va ser aprovada precisament en un ambient de llibertat: amb el soroll de sabres del post-franquisme, enmig de les pors a un cop d’Estat i amb una escalada de violència entre organitzacions d’extrema dreta i d’extrema esquerra.

La Constitució espanyola és més o menys amplament acceptada pels espanyols, ja que els hi ha proporcionat 30 anys de pau i de relativa llibertat després de segles de guerres civils, revolucions i dictadures; l’únic que, això sí, cada cop està més qüestionat és la institució monàrquica. En canvi, a les nacions de la perifèria de l’Estat, com la catalana, la Constitució és objecte d’un rebuig cada cop més extens i intens per part d’uns pobles que la veuen més com una cotilla que com un instrument de llibertat. Les consultes d’aquest diumenge 13 de desembre són una prova d’aquest cansament amb la Constitució espanyola. I atès la pràctica impossibilitat de reformar-la, atès el caràcter sagrat que li atorga el nacionalisme espanyol, potser va sent hora de pensar si Catalunya té gaire interès en seguir lligada a la “indissoluble nació espanyola”.

.

Compartir: Facebook Remoume Technorati La Tafanera Catosfera Delicious Wiko Independència Digg Yahoo Meneame Furl Reddit Fresqui Google Mixx Live StumbleUpon Simpy Barrapunto Webeame Twitter

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: