El PSC prepara l’enfrontament

Diàleg


F. Xavier Hernàndez Cardona

Historiador

Fins al segle XVIII la identitat catalana es va definir a partir de les lleis. Certament que la llengua i la cultura eren importants, però allò que definia els catalans eren les seves llibertats acumulades durant segles i concretades en les Constitucions de Catalunya. Els Borbons van liquidar aquesta florida de la modernitat europea basada en la llibertat, la llei i el comerç. Tanmateix, el model català va ser un precedent de revolucions democràtiques com la nord-americana. Els ianquis, com els catalans del XVII i principis del XVIII, van basar la nacionalitat no en un component ètnic o cultural, sinó en l’excel·lència de les seves lleis. La Declaració d’Independència i la Declaració de Drets van vertebrar la nació nord-americana com les Constitucions havien estructurat la nació catalana.

El republicanisme català del XIX encara va apostar per la llibertat política com a base de la identitat, tanmateix, la Renaixença, emmirallada en el model germànic, va fonamentar el nacionalisme en la cultura i la llengua. El parèntesi republicà del 31-39 hauria pogut segellar un projecte de fusió entre ambdues dialèctiques, però no va tenir temps, i la derrota del 39, perpetuada en la Constitució postfranquista del 79, va ser massa aclaparadora. I què ha vingut al darrere? Doncs gairebé res.

Pujol no va tenir projecte cultural ni polític més enllà del peix al cove i un Estatut de fireta. Això sí, la coartada d’impedir la fractura social va justificar la manca d’idees. On volia arribar Pujol? Què volia fer? Doncs el mateix que ara CDC: mantenir un oasi català d’aigües somes i pudentes, amb una bona llamborda ben clavada al cervell.

I el PSC? Quin ha estat el projecte polític i cultural del PSC més enllà del totxo i l’asfalt? La cohesió social s’hauria pogut potenciar a partir d’una cultura competitiva de qualitat, però això requeria intel·ligència, voluntat i projecte, i res d’això han tingut ni els convergents, ni els socialistes, ni els seus epígons. La via identitària germànica, tímidament plantejada a partir del binomi llengua-nació, no ha anat més enllà de les declaracions d’intencions.

D’altra banda, la via política de la identitat, la nostra opció primigènia, ni tan sols s’ha intentat. Res impedia que Catalunya fes lleis pròpies i justes que ens garantissin la llibertat, però no ha estat possible. La Constitució, les lleis orgàniques i l’escanyament fiscal no han donat marge per fer-ho, i a tot això s’ha sumat el terrible enemic endogen. La misèria intel·lectual que ens governa ha estat incapaç de generar una legalitat competitiva en la qual ens poguéssim emmirallar els catalans. Robatoris legals com la llei de successions, els successius desastres legislatius que han fet naufragar l’educació, la discriminació de la classe mitjana respecte als serveis fonamentals i la mateixa destrucció física de la classe mitjana han estat mèrit propi dels nostres polítics. Ells han construït una megaadministració ineficaç i moralment corrupta. Ells han decidit que la Generalitat era l’espai on havien de pasturar els pixavagants i inútils dels aparells dels partits. Una administració dirigida per un alt percentatge d’inútils, covards i corruptes, òbviament, no ha generat res.

Lleis potents, constitucions catalanes i administració eficaç és el que necessitava la identitat catalana, però això a ningú li ha interessat. A tall d’exemple, només heu de mirar la premsa recent. Fa setmanes que bramulen contra les consultes sobre la independència. Es perfila la possibilitat d’una ruptura democràtica, ni que sigui a la italiana, i això exigeix desqualificar qualsevol iniciativa popular, conjurar-la i exorcitzar-la . Bona feina del nostre Parlament: ofegar qualsevol iniciativa legislativa popular, diluir-la o desviar-la. Evidentment, no creuen en la via identitària a partir de lleis de progrés.

Per acabar-ho de rematar, també tenim en marxa un altre gest legislatiu premonitori i antiidentitari per antilegislatiu. Diuen que el PSC ordenarà als seus diputats que impedeixin l’abolició de les curses de braus a Catalunya. La posició del PSC és molt perillosa. És del tot normal que una societat avançada es plantegi impedir la tortura pública dels animals, en el seu dia fins i tot la República espanyola ho va fer… Tots ens podríem felicitar d’una modernitat catalana capaç d’eradicar espectacles degradants. Tanmateix, determinats sectors s’han apressat a manifestar que la defensa de les pobres bèsties és una agressió catalanista contra la cultura espanyola. I, efectivament, la iniciativa afavoreix la identitat catalana, però no perquè qüestioni una suposada tradició espanyola, sinó perquè referma la personalitat jurídica. És un acte identitari que no va contra ningú. No s’ataquen els toros perquè siguin espanyols, ningú ha dit això, sinó perquè la pena de mort no és opinable.

I el PSC ha polititzat el que simplement era un tema de sentit comú o, si voleu, d’humanitat. El més lògic hauria estat, com a partit de progrés, demanar la prohibició, o deixar llibertat de vot si es volia mantenir la hipocresia que la tortura és art i un tema opinable. Però el nostre PSC no fa això. El nostre PSC polititza el tema, boicoteja la capacitat legislativa de Catalunya i ordena defensar els toros en tant que festa espanyola. I aquesta és una dinàmica retrògrada. Catalunya ha de ser una sola comunitat oberta a les més distintes herències culturals. Però l’estratègia del PSC va als antípodes: passa per potenciar l’enfrontament de comunitats, la catalana (una suma canviant i plàstica d’aportacions) i l’espanyola fonamentada en la fossilització i les essències. Impulsar la defensa de les corrides de toros en contra de l’opinió majoritària a Catalunya no és un acte democràtic, ans al contrari. I al darrere hi ha una voluntat específica d’impedir la fusió cultural i garantir una bombolla diferenciada i immaculada de cultura espanyola a Catalunya. I, no ens enganyem, aquestes actituds evidencien que el projecte del PSC apunta a l’enfrontament civil.

És precisament per aquestes raons, i per garantir una sortida de progrés, que la ruptura democràtica i republicana esdevé una necessitat urgent. Cal obrir un marc en el qual Catalunya pugui tenir un desplegament legislatiu sense traves i una administració eficaç i honrada. El PSC ha mogut peça i, que ningú s’enganyi, la batalla dels toros serà molt important.

.

Paraules clau: PSCTorosSocietat catalanaConstitució,

.

Compartir:  La Tafanera Remoume Independència Delicious

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: