La nova autonomia escolar: una excusa per a la jerarquització… el 17 de març vaga de l’ensenyament a Catalunya

El que vol Maragall es la jerarquització de les relacions dins dels centres, la potenciació de la figura del director/a com a cap de personal, la creació de centres públics de diferent categoria…

.

Kaos. Educació | 2-3-2010 a las 22:16 |

El Departament d’Educació ha fet pública la proposta de la nova autonomia de centres que, presentada com una gran novetat, ens portarà, segons el Sr. Conseller, a la tan esperada “excel·lència educativa”. Però l’autonomia en els centres escolars no és cap novetat, sinó una vella pràctica del professorat que, més enllà de les directrius oficials, ha buscat sempre noves estratègies docents per adaptar-se a les necessitats de l’alumnat, sempre divers i diferent. Tampoc és nou el Projecte de Centre que acompanya a la nova autonomia. La LOGSE, en el 1985, ja va introduir l’obligació de tots els centres d’elaborar un Projecte Educatiu i un Projecte Curricular.

Per què ara retorna tot plegat? Quina és la novetat? La novetat és que darrera de la nova autonomia s’amaga el que realment es pretén: la jerarquització de les relacions dins dels centres, la potenciació de la figura del director/a com a cap de personal, la creació de centres públics de diferent categoria i una carrera docent pel professorat lligada als resultats de l’alumnat.

Tot plegat suposa una concepció antidemocràtica de l’educació, un intent de desmembrar la xarxa pública entesa com un tot, una introducció de formes de gestió de l’empresa privada a l’ensenyament públic, i una desregulació de les condicions laborals del professorat (provisió de llocs de treball, retribucions, horaris, càrrecs…) deixant una porta oberta a la discrecionalitat i a l’arbitrarietat com a norma i augmentant la precarietat. Totes elles són mesures copiades directament de la filosofia empresarial, però ni l’escola és una empresa ni aquestes mesures han suposat millores en l’educació en aquells països on s’han aplicat. Res de tot això resoldrà els problemes que es viuen en els centres escolars i, a més, tindrà conseqüències que poden ser molt negatives.

La primera és el desmantellament de la xarxa pública, entesa com un tot, per passar a considerar cada centre educatiu com una entitat individualitzada, a la qual se li adjudicaran diferents recursos segons els resultats escolars de l’alumnat. Això implica la creació de centres públics de diferent categoria i farà que augmenti la fragmentació social dins dels centres públics, que s’afegirà a la ja existent entre públics i concertats, cosa que impedirà, cada cop més, la igualtat d’oportunitats que tot servei públic té l’obligació d’oferir.

La segona conseqüència és la fi de la democràcia en l’organització dels centres públics, que quedarà en mans de la direcció, limitant la participació del professorat en totes les decisions, tan pedagògiques com organitzatives, així com també la dels pares i mares. Tenint en compte que l’educació és una tasca col·lectiva on la participació i el treball en equip són imprescindibles, atorgar excessiu poder en mans d’una sola persona no garanteix la millora de la docència a l’aula i pot crear molts problemes: arbitrarietat, submissió, imposició, inhibició, etc. Per educar per a la democràcia fa falta que tota la comunitat educativa la pugui exercir. D’altra banda, pretendre millorar els resultats escolars de l’alumnat a partir d’organitzacions jeràrquiques o incentius individuals és un greu error i un esforç totalment inútil.

Per últim, es posa en perill l’educació global, entesa com un conjunt de coneixements, de normes i de valors: si el que condiciona el salari del professorat i el prestigi del centre són els resultats de l’alumnat a partir de les avaluacions externes, tota l’acció educativa pot acabar orientada a preparar l’alumnat per reeixir en aquestes proves, deixant de banda altres qüestions tant o més importants. Es corre el perill, també, que disminueixi l’interès per treballar amb l’alumnat que té més dificultats, siguin socials, psicològiques o d’aprenentatge, ja que aquest tipus d’alumnat requereix molt d’esforç i més recursos. Això pot implicar el progressiu abandó del sector més vulnerable de l’alumnat.

En definitiva, tot el contrari de la veritable autonomia educativa. És això el que volem?

.

Rosa Cañadell. Psicòloga. Professora. Portaveu d’USTEC·STEs

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: