Durruti

José Buenaventura Durruti Domínguez (Lleó, juliol 14 de 1.896 – Madrid, novembre 20 de 1.936) fou un anarquista espanyol.

.

Biografía

Buenaventura Durruti neix a Lleó, el catorze de juliol de 1.896, sent el segon dels vuit fills del matrimoni entre Santiago Durruti, un treballador ferroviari, i Anastàsia Dumangue. Santa Anna, el barri on viu des de petit, és un lloc modest, de cases petites i velles habitades pels obrers de la ciutat. Fins als vuit anys d’edat assisteix a l’escola del carrer de la Misericòrdia, guanyant-se la fama de nen entremaliat, de nobles sentiments i afectuós.

Arran de la vaga de adobadors de Lleó1.903, que es va perllongar per nou mesos, la família de Buenaventura Durruti es veu econòmicament molt colpejada, per la qual cosa Durruti passa a la modesta escola de Ricardo Fanjul. Als catorze anys abandona els estudis i es fa mecànic sota la tutela de Melchor Martínez, un socialista que tenia a Lleó certa fama de revolucionari. Durant dos anys, Melcior Martínez li ensenya tot el que sap sobre mecànicasocialisme, quan no té més d’aprendre, Durruti es trasllada al taller d’Antonio Mije i s’especialitza en el muntatge de rentadores mecàniques per rentar els minerals extrets de les mines.

En 1.912, sent mecànic, s’afilia per influència del seu pare i de Melchor Martínez a la Unió de Metalúrgicos, associació adscrita a la Unió General de Treballadors, però aviat deixa de sentir-se atret pel que considera és un socialisme moderat. Després d’abandonar el treball de mecànic, Durruti treballa com a muntador de safareigs de carbó, a la ciutat de Matallana, durant la instal lació d’un dels safareigs s’embolica en una renyina amb els obrers, els qui buscaven la destitució d’un dels enginyers de aquella empresa. L’enginyer és acomiadat i Durruti, en tornar a Lleó, s’adona que la Guàrdia Civil ho vigila.

Va participar en la vaga general revolucionària de 1.917 com a militant de la UGT, de la qual seria expulsat per defensar posicions revolucionàries. Es va traslladar a 1.920Barcelona, on es va afiliar a la CNT. En 1.922 va formar juntament amb Joan García Oliver, Francisco AscasoRicardo Sanz el grup «Los Solidarios», amb el que va perpetrar un atracament al Banc d’Espanya de Gijón1.923. Se li va imputar també l’assassinat del cardenal Juan Soldevila y Romero, un dels principals finançadors a Aragó dels comandaments de pistolers blancs de la patronal, que assassinaven a militants obrers destacats. Va haver de fugir a l’Argentina i després a Xile, lloc on al costat de companys anarquistes porten a terme el primer assalt en aquest país, l’atracament és producte d’una campanya per ajuntar recursos per alliberar a companys que es trobaven en algunes presons d’Espanya, va continuar després el seu pas per altres països llatinoamericanseuropeus. A França és empresonat al costat de Francisco AscasoGregorio Jover per la seva participació en les activitats revolucionàries a Espanya, per la qual cosa comença una gran campanya internacional a favor de la seva amnistia que conclou amb l’alliberament dels 3 presos anarquistes.

En 1.931 va tornar a Espanya, i es va integrar al sector faista (prop de la FAI) de la CNT-bel.ligerant amb la II República – i va prendre part en les insurreccions de Fígols 1.9321.933. A conseqüència d’ells, va ser deportat pel govern republicà, com a pres preventiu al costat d’altres anarcosindicalistes a Guinea Equatorial i Canàries, en el vaixell mercant Buenos Aires.

Durant tot el període republicà participa activament en vagues, mítings i conferències per tot el territori nacional, passant nombroses vegades per la presó.

La seva actuació a la Guerra Civil Espanyola

En esclatar la guerra civil en 1.936 va ser un dels principals protagonistes dels successos revolucionaris de juliol, formant part del grup «Nosaltres» (successors de “Els Solidaris”) i de la direcció en la defensa de la ciutat de Barcelona, on va morir el seu company de tota la vida Francisco Ascaso en els enfrontaments al carrer amb els revoltats. El 20 de juliol, ja derrotat l’alçament a Barcelona i sent la CNT la propietària de la situació, sobretot després d’apoderar-se del parc d’Artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista al dia següent, després del ple de Federacions locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, sent acceptat per les altres organitzacions. Aquest comitè (format per llibertaris, republicans nacionalistes i marxistes) es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia. Cansat de les disputes internes, i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes (de la qual era cap del departament de transports), va decidir passar al front amb el bàndol republicà, començant per alliberar dels revoltats Saragossa, un altre gran nucli urbà anarquista després de Barcelona. Es va formar llavors la famosa Columna Durruti, que va prendre rumb a Saragossa.

A la columna se li va negar el subministrament d’armes, artilleria, etcètera, per part dels agents comunistes, [edita] per la qual cosa va haver de limitar-se a prendre tots els pobles per on passava. En ells els camperols es veien lliures per fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col · lectivitzades, es abolia la propietat privada i s’instaurava el comunisme llibertari. El novembre d’aquell any va marxar a Madrid amb la seva columna a contenir l’ofensiva de les tropes revoltades.

La seva mort

Aproximadament a la una de la tarde del dinou de novembre de 1.936, al carrer Isaac Peral, Durruti és ferit en el pit per una bala d’estranya procedència, en greu estat, és portat a l’Hotel Ritz, seu de l’hospital de les milícies catalanes , on mor al dia següent a les quatre del matí. L’autòpsia va revelar que el decés de Durruti es va deure a les destrosses causades per una bala calibre nou llarg, la qual va penetrar el tòrax i va lesionar importants vísceres. El seu cos va ser lliurat als serveis especialitzats del Municipi de Madrid per ser sotmès a un procésd’embalsamament, ja que seria traslladat i enterrat a Barcelona. El seu decés és amagat a la població per tal d’evitar desànims.

La mort de Durruti va ocórrer en fosques circumstàncies que han propiciat l’aparició de diverses hipòtesis per explicar el seu decés. Segons la CNT, concisament va ser una «bala feixista». Les emissores de ràdio de la zona nacional li van atribuir el fet als comunistes, els quals al seu torn van assegurar que l’atemptat havia estat ocasionat per trotskistes o fins pels mateixos anarquistes a causa de l’enfrontament d’aquest amb la seva pròpia direcció. S’ha dit també que va ser víctima d’uns lladres, que ell mateix intentava aturar. També s’assegura que va ser un tret sortit de la seva pròpia arma (tot i que les armes no es disparen soles): alguns afirmen que li va caure el seu fusell metrallador, mentre que altres asseguren que Durruti només portava un Colt 45.

.

La columna Durruti després de la guerra

Com és ben sabut la Columna Durruti es va formar durant els dies que van seguir al aixafament de la insurrecció a Barcelona. Es va formar a partir de voluntaris provinents dels sindicats de la CNT de Barcelona i rodalies. Va sortir el 24 de juliol de la ciutat amb la ferma intenció de reconquerir Saragossa, ciutat que estava sota el poder del feixisme a l’igual que gairebé tot Aragó.

Sempre es va haver de fer front a una escassetat crònica d’armes i municions. Encara que això va ser una mica general per a les milícies anarquistes i algunes socialistes ja que les armes que arribaven de Rússia, de Mèxic i de França eren acaparades majoritàriament pels comunistes. Aquesta és una de les causes per les quals els anarquistes fossin el grup o moviment social que més morts va patir en la guerra (sense comptar les execucions).

La Columna va estar al principi al front d’Aragó, però quan les tropes mores de Franco amanazaron la capital republicana la columna va partir a defensar-la. A Madrid, en defensa de la llibertat i de la revolució van caure més de mil milicians entre ells Buenaventura Durruti. La columna es va acabar militaritzant a començaments de 1937. Més tard es convertiria en la 26 Divisió de l’Exèrcit Popular Republicà.

El 1938 es va llançar l’ofensiva que es coneixeria com la Batalla de l’Ebre arribant a igualar en intensitat a les terribles batalles de la 1 ª Guerra Mundial. L’operació va acabar en fracàs i va acabar per enfonsar definitivament la moral dels republicans. El gener de 1939 va caure Catalunya. El derrotisme era tan gran que no es va fer gran cosa per defensar-la o resistir. Una enorme columna de refugiats, militars i civils, va creuar la frontera amb França. Entre els últims que van arribar, amb l’exèrcit de Franco pisándoles els talons i bombardejats per l’aviació feixista, es trobaven els soldats de la 26 Divisió, la columna Durruti.

Però arribar a França no significava aconseguir la llibertat. Allà van ser ràpidament aïllats i reclosos en camps de concentració a les platges del sud del país. Ni tan sols havia barracons o algun lloc on aixoplugar de la pluja o del fred. La democràtica República Francesa interna als refugiats espanyols. Les temia perquè havien viscut una revolució i perquè alguns eren revolucionaris militants. La propaganda governamental acusava als excombatents anti-feixistes de ser el “exèrcit del caos”. Com a Catalunya l’anarquisme era el moviment més nombrós amb molt (va arribar a haver-hi més d’1 milió d’afiliats a la CNT) no ha d’estranyar que el moviment majoritari entre els refugiats a França fos l’anarquisme, seguit de lluny per el comunisme i les diverses tendències republicanes. En els camps de refugiats era molt difícil organitzar-se, ja que els que destacaven aviat els enviaven a Espanya com esvalotadors o subversius.

Quan va esclatar la guerra mundial la República Francesa va reclutar directament als ex-combatents antifeixistes. No van tenir elecció: o l’exèrcit o Espanya. Molts d’aquests van caure presoners després de la debacle aliada a la Batalla de França quan els nazis semblaven imparables. 14.000 presoners espanyols van ser portats directament a Mauthausen dels quals van sobreviure uns 2000 fins al final de la guerra.Els espanyols no van ser tractats igual que als presoners francesos o anglesos sinó que se’ls volia veure desaparèixer com més aviat millor.

Els ex-membres de la Columna Durruti van ser enviats a Àfrica. Se’ls va enrolar a la Legió Estrangera. Van participar en la reconquesta del Txad, en ple desert. Altres espanyols van participar en els desembarcaments de Narvik i Trondheim, Noruega. Van demostrar un valor sorprenent: dels 1.200 que van participar en aquesta operació van morir 800 en la seva majoria ex-cenetistes. Altres espanyols van combatre a Rússia. Però hi va haver al voltant de 60.000 espanyols que van participar en la Resistència francesa. La derrota d’Alemanya i d’Itàlia era el primer pas per a la derrota de l’Espanya de Franco. Els espanyols no van tenir problemes per revoltar-se contra els nazis. En això van donar grans lliçons de militància i valentia als seus camarades francesos que dubtaven entre la lleialtat al règim feixista de Vichy i la revolta.

Durant la guerra els espanyols es van organitzar en diferents aliances anti-feixistes. Les disputes entre els comunistes i els altres grups durant la guerra espanyola van portar a que mai hi hagués una unió que agrupés a tots els exiliats espanyols. Les principals organitzacions van ser la UNE comunista (Unió Nacional Espanyola) i la ADE (Aliança Democràtica Espanyola) que unia anarquistes, socialistes, republicans i nacionalistes.

Cal tenir en compte que la zona que va des del Loira fins als Pirineus es va alliberar per insurrecció popular. Les tropes aliades no van entrar, no els va fer falta. Els anarquistes van tenir molt a veure en això.El batalló anarquista Llibertat va alliberar Cahors. L’alliberament regió de Foix i de la mateixa Tolosa va ser obra d’aquests antifeixistes moltes vegades llibertaris, van imposar un règim social més just i democràtic. Malauradament aquesta nova societat va ser aviat escombrada per l’heroi llibertador Charles De Gaulle.

Tornant al que quedava de la Columna Durruti, alguns van participar també en l’alliberament d’Àfrica del Nord. El 1944 els primers a entrar a París van ser els soldats de la 9a companyia “francesa” de tancs composta gairebé en la seva totalitat per espanyols, molts d’ells supervivents de la Columna Durruti. En la 2 ª Divisió francesa (a la qual pertanyia la 9a companyia) servien 3.200 espanyols. A l’alliberament de París van participar també 4.000 espanyols en la forma de guerrilla urbana. Després de l’alliberament de la capital francesa molts integrants de la companyia estaven robant armes dels arsenals americans per enviar-los a les guerrilles a Espanya. A la desfilada de la victòria van destacar els tancs de la companyia amb els seus vistosos noms de “Guadalajara”, Terol “,” Madrid “,” Ebre “, etc.

Els soldats espanyols tenien fama de valents i de esbojarrats, eren guerrillers nats i experts en la guerra. El capità de la seva companyia deia que els espanyols eren difícils i fàcils d’enviar. D’acord amb els seus ideals llibertaris se’ls havia d’explicar les coses i havien d’entendre la raó per la qual se’ls demanava alguna cosa. Havien d’acceptar l’autoritat dels comandaments per si mateixos. Però quan acceptaven la seva confiança era total. “Eren gairebé tots anti-militaristes, però soldats magnífics, valents i experimentats. Si havien abraçat la nostra causa espontàniament i voluntàriament era perquè era la causa de la llibertat. Eren en veritat combatents per la llibertat”.

La 9a Companyia va seguir amb el seu periple combatent a Mosel i sent els primers en arribar a Estrasburg recolzats per la infanteria nord-americana. La seva gloriosa campanya va acabar en el “niu d’àguila” de Hitler, en el seu refugi dels Alps, en un poble alemany anomenat Berchtesgaden. Després de la guerra molts integrants d’aquesta companyia passarien a la guerrilla a Espanya alguns arribant a lluitar fins a 20 i 30 anys contra el feixisme, primer a la Guerra Civil, després en la Guerra Mundial i finalment a les guerrilles.

Per la seva memòria, no oblidem mai.

Salut i Anarquia.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: