Perpinyà acull la presentació de la plataforma Catalunya Nord Decideix

Aquest divendres al matí es presenta la plataforma Catalunya Nord Decideix, que té l’objectiu de fer extensives les consultes sobre la independència a les diferents localitats del nord del país. Volen preguntar a la ciutadania si ‘s’ha de modificar el sistema de col·lectivitats territorials’.

.

13.07.2010 – 16:07 – Països Catalans

La plataforma Catalunya Nord Decideix està impulsada pel partit Unitat Catalana (UC), una formació política que a les darreres eleccions municipals va obtenir 2 regidors a Perpinyà dins de la llista de la UMP. Segons explica el digita lSomNotícia.cat, UC presentarà divendres a les onze del matí a la Casa Pairal de Perpinyà el projecte per organitzar una consulta a la capital nord-catalana.

Concretament, volen preguntar si s’ha de crear “una col·lectivitat territorial pròpia amb un estatut particular”, per tal que la Catalunya Nord tingui un pes específic i diferenciat de la resta de territori francès. Unitat Catalana explica que volen inspirar-se en el model que ha funcionat amb èxit a Catalunya, on s’han fet consultes a més de 450 municipis del Principat. Tot i això, reconeixen que “el context és diferent al de la Catalunya sota administració espanyola”.

En tot cas, representa la primera experiència de traslladar les consultes sobiranistes fora dels límits del Principat de Catalunya. Fins ara, només alguns ciutadans del País Valencià han pogut votar simbòlicament, mentre que a les Illes Balears, el PSM s’està plantejant organitzar referèndums a alguns pobles on tenen l’alcaldia. La Plataforma Avançam va promoure mocions de suport a les consultes en sis ajuntaments balears: Inca, Petra, Artà, Sineu, Alaró i Porreres.

Més informació:

Sis municipis de les Balears donen suport a les consultes sobre la independència

Estats Units permetrà que els valencians puguin votar sobre la independència dels PPCC

Anuncis

Front comú i forçat per defensar la nació catalana a Madrid

Dissabte, 17.7.2010. 00:00h

José Montilla al Parlament de Catalunya, divendres 16 de juliol 2010 © Televisió de Catalunya

L’emoció catalana consecutiva a la gran manifestació per a la nació catalana de dissabte 10 de juliol a Barcelona, es tradueix en un front polític comú. Després d’una setmana animada, aquest divendres, les forces polítiques majoritàries al Parlament de Catalunya han trobat un acord, un pèl forçat. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que governa el país, i la coalició Convergència i Unió (CiU), han signat una resolució que recupera de fet el preàmbul de l’estatut català retallat pel Tribunal Constitucional espanyol, exigint al Congrés espanyol el reconeixement jurídic de la «nació» catalana, en virtut de les característiques del territori. La introducció de l’estatut, votat a Catalunya abans de ser edulcorat a Madrid, és una «causa nacional comuna» per al líder de CiU, Artur Mas, mentre que José Montilla, president del govern català, la considera fidel al « sentiment del poble català». Els partits minoritaris al Parlament català, entre els quals els independentistes d’Esquerra Republicana de Catalunya i els ecolocomunistes d’Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida, recolzen aquest document. Aquest bloc de defensa de la nació, que forma un problema dels grossos per a l’Estat espanyol, serà discutit per Montilla i José Luis Rodríguez Zapatero, dimecres 21 juliol a Madrid.

Noticies relacionades:

Inèdit: la punta del Canigó des de l’aire, sota 150 senyeres

Divendres, 16.7.2010. 00:45h

Pica del Canigó, 10 de juliol 2010 © Rémy Michelin

La pica del Canigó va tenir el passat dissabte una afluència acolorida en motiu d’un hàpening fotogràfic inèdit. Prop de 150 persones amb banderes, principalment vingudes del Rosselló, van participar a una escenificació destinada a il·lustrar una llibre que es publicarà d’ací unes setmanes. Aquest llibre, titulat «66 sang i or», imaginat pel fotògraf aeronàutic Rémy Michelin i el fotògraf animalista Frédéric Revel, es vendrà a partir de finals del mes de setembre. Sense descansar en cap moment, aqueixos dos artistes de la imatge fan diverses captacions diàries des de fa un any per representar en el paper 365 escenes de vida, paisatges, panorames, activitats noves i tradicionals del territori. Les fotografies més insòlites, entre les quals hi ha una sèrie efectuada a les clavegueres de Perpinyà, haurien de garantir l’èxit d’aquesta realització,que anirà acompanyada amb textos en francès. El treball fotogràfic, amb diversos angles, de l’aresta del Canigou, ocupada pel grup de roig i gros, ha hagut de ser cancel·lada dues vegades per causa de l’adversitat climàtica. El dissabte 10 de juliol, però, els núvols presents sobre el pic, a 2785 metres d’altitud, es van retirar uns minuts, explotats pel fotògraf Rémy Michelin per immortalitzar l’escena des d’un helicòpter.

.

Noticies relacionades:

Perpinyà s’inquieta per la salut mental dels seus habitants

Divendres, 7.5.2010. 14:45h

Un tríptic intitulat “El malestar, on parlan-ne?” oriente les persones fragilitzades

.

Presentació de la campanya “El malestar, on parlar-ne?”, dimecres 5 de maig 2010. Foto: Ajuntament de Perpinyà

La salut psicològica i psíquica dels habitants de la vila de Perpinyà interpel·la les autoritats municipals, que per això van impulsar dimecres una campanya de sensibilització de les persones debilitades per la vida, titulada «El malestar, on qui parlar-ne ? ». Aquest dispositiu reposa bàsicament en un tríptic d’informació que conté les adreces dels principals punts de referència sanitaris reservats a les persones potencialment afectades per malalties mentals, repartides als gabinets dels metges generalistes, als infermers liberals, als comissaris de barri, als centres socials i a les cases socials de proximitat. En el marc d’una política d’adaptació a les evolucions socials, aquest document, realitzat pel “Taller de Salut” de l’Ajuntament de Perpinyà, va ser presentar a la premsa pel regidor delegat a la Salut, Mohamed Iaouadan, la metgessa Françoise Coulon, directora de la Direcció d’Higiene i Salut municipal, i la coordinadora del taller «Salut Ciutat», Brigitte Graeel. Aquesta tríptic recopila un llistat d’estructures, públiques i associatives, dedicades a l’atenció sanitària, o al suport psicològic, útils en cas de sofriment psíquic.

.

Noticies relacionades:

L’autisme es multiplica per cinc en 10 anys a la Catalunya del sud 02.04.2010.

Crisi a l’Hospital Psiquiàtric de Tuïr amb la supressió de 80 llits 19.07.2009.

L’autor de l’incendi de Perpinyà és un irresponsable de 24 anys 08.10.2008.

El sentit insensat de les Regions a França

BlocsOlivier Massot > El sentit insensat de les Regions a França

Divendres, 5.3.2010. 21:00h

.

.

Pretesament amigues de la descentralització, les Regions franceses incrementen sovint la marginació llurs perifèries. El Llenguadoc-Roussillon no s’escapa d’aquesta tendència.

.

Si el municipi, hereu de la ciutat, té un origen quasi immemorial, si el concepte d’Estat s’origina entre el final del segle XV i el començament del segle XVI, si el Departament data de la Revolució Francesa, la Regió sols apareix amb la disposició del 10 de gener de 1944, que va crear els Comissaris Regionals de la República, amb poders excepcionals justificats per la guerra i l’alliberament. Llur primera funció va ser organitzar la depuració. Així, la regió és una construcció jove que ha estat força temps marcada pel fracàs del referèndum sobre la regionalització -i la reforma del Senat- del 27 d’abril de 1969. Per això va caldre esperar les lleis de descentralització de l’inici dels anys 1980 perquè deixés de ser sols estament públic amb vocació especialitzada (el que ja era des de la llei del 5 de juliol de 1972) per passar a ser una verdadera institució territorial. Llavors el mapa administratiu va convertir-se en polític.

L’ambigüitat de la regió ve d’aquesta distribusió territorial: la creació dels “departaments” ja havia permès girar la pàgina de la composició en províncies de la França d’Antic Règim. Ara bé, recrear en nom d’aquesta nova ordenació – que havia de servir per combatre les malifetes de la centralització – i fabricar entitats situades entre el departament i l’Estat, no arriscava fer ressorgir aquelles antigues províncies? Clar que i ha sols 21 regions en lloc de les 39 Províncies del Regne de França. La pregunta es refereix menys a la ressurgència d’un monarquisme romàntic que a l’aparició d’un poder local que vindria competir amb el poder central (aqueix objectiu va ser combatut de la Revolució, que va justificar el nombre important dels departaments, per tal d’engrunar el territori estatal francès, que d’aquesta manera no podia entrar en conflicte amb el poder executiu).

Des de llavors, amb la regió es juga de nou aquesta part tan francesa que oposa els jacobins als girondins, el centralisme estatal a la descentralització regional, que dura des de fa tan temps com França existeix, ja que aquest debat va néixer amb l’afirmació del poder reial a través de l’absolutisme. Aquí sorgeix el malestar regional, que teòricament ha de resoldre la descentralització, però aquesta desenvolupa una nova centralització.

La regió, expressió de la descentralització

França, a diferència d’Espanya per exemple, no ha tingut períodes successius de centralització i de descentralització. Al contrari, l’obra unificadora i centralitzadora empresa pels Reis ha estat accentuada per la Revolució i l’Imperi, i s’ha perpetuat al fil de les Repúbliques i altres governs fins al dia d’avui. Per això, no és cap casualitat si la idea d’ordenació territorial, preludi a la descentralització, és menys vista, compresa i imaginada com l’aparició d’una poder local real, que com una manera de solucionar els inconvenients del centralisme. En aquest cas ens quedem palplantats en la perspectiva revolucionària traçada per Thouretsobre la creació dels departaments: «Temem doncs establir cossos administratius, prou forts per intentar resistir al cap del poder executiu, i que es puguin creure prou poderosos perquè els falti impunement submissió a la legislatura. Els membres d’aqueixos cossos ja seran molt forts per llur caràcter de diputats escollits pel poble; no afegim a aquesta força d’opinió la força real de llurs masses. ». Aquesta idea continua vigent actualment, com ho fa palès l’exclusió massiva dels candidats fidels del Senyor Georges Frêche decidida per la direcció del Partit Socialista a París, el febrer de 2010.

La província despectiva

París governa, França segueix. Les paraules mateixes tradueixen la situació: el provincianisme és un terme despectiu que té a la vegada et costat antiquat d’aquell que vol fer com si pogués, sense aconseguir-ho del tot. Passa igual amb el regionalisme, que desprèn arcaisme i rebuig a la modernitat, incloent-hi la globalització. Aqueix aspecte pejoratiu perdura, com ara quan un prefereix anomenar-se “locavor” més aviat que defensor dels productes d’aquí. A tot preu cal esborrar el que pot recordar la «província» o el fet « regionalista », i cada capital regional s’emmiralla amb la imatge de La capital. D’aquesta manera, Montpeller somia en ser el París mediterrani, llenguadocià com a mínim, i, tenint ja la rèplica de l’òpera Garnier parisenca, els Montpellerencs adopten actituds parisenques evocant problemes similars (transport, estrès, sobrecàrrega de feina, et cetera.) oblidant que tot plega passa a escala de llur ciutat. Tenint en compte aquest comportament no ens podem sorprendre que el debat sobre la identitat nacional francesa en cap moment no s’ha parlat de les identitats territorials, en les quals es trobaria tota la polèmica de la denominació de «Septimània».

La regió genera un nou centralisme

Així és com les regions s’han desenvolupat simulant l’Estat central. Si totes les capitals regionals s’han desenvolupat més o menys en detriment de llur perifèria (excepte quan el President de Regió n’era fill), unes quantes fins tenen el vici d’afirmar ser el laboratori local del que el President de Regió podria fer a França quan (o si) un dia fos President de la República. Per això cal que el personal polític local tingui pretensions estatal per interessar París, la qual cosa és infinitament escassa, ja que es considera el càrrec electe no-parisenc com un jugador de segona divisió, fins i tot de tercera regional.

La dicotomia ja no rau entre la Capital i les Províncies sinó entre els centres regionals urbans i els departaments rurals. El que s’ha traslladat no és el centre de decisió (París continua sent la capital des d’on surten totes les decisions i, llevat d’algun cas aïllat, el diputat menys carismàtic de l’Assemblea estatal sempre tindrà més èxit i reconeixement que qualsevol dels consellers regionals) sinó el punt d’inflexió de la rivalitat entre la vila i el camp. L’efecte d’això és un increment de les tensions ja que, sent més a prop, és més visible la diferència de tracte.

Una campanya política que es defineix com a “regional”

El què passa al Llenguadoc-Rosselló, on l’arbitratge ve d’amunt i on tots els caps de llista, amb una preocupació d’igualtat, tenen llur moment de gloriola parisenca passant pels canals estatals i tenen la consagració del més parisenc d’aquests, Canal+, és revelador. Aqueix ressò estatal ofert à una campanya 2010 que es defineix com a regional, s’ha de posar en paral·lel amb el fet que els «candidats majors» a l’elecció són del departement de l’Erau, quan no són directament montpellerencs. Hem substituït la reproducció de les elits parisenques per la reproducció dels edils regionals. Els «Emperadors de peus petits » ja no són els Prefecte, des de fa força temps, però aquesta imatge sembla que agrada a un munt de Presidents regionals que s’imaginen August tot i ser només Pompeu.

Montpeller vampiritza la perifèria

Partint d’aquest punt ja no es tracta d’un París allunyat per a qui tot França hauria de treballar d’un Montpeller proper i d’un Tolosa de Llenguadoc veí que vampiritzen els recursos de les zones rurals més o menys llunyanes. Continua oberta, però, la pregunta del finançament de les regions a què agrada tenir despeses sumptuàries (comunicació desbordant, palaus regionals esplèndids, reclutament pletòric de funcionaris territorials, et cetera.) però la procedència dels impostos continua sent d’àmbit estatal – el pagament és ben centralitzat a Lille. Aquest esquema es manté amb una centralització subterrània i silenciosa, tremendament eficaç, ja que afecta la mateixa gestió fins i tot de les col·lectivitats territorials. Sobre aquest tema, la desaparició de la taxa professional té un sentit significatiu, ja que l’Estat es fa càrrec de la compensació de la manca generada.

És per què la discussió actual sobre la reforma de l’organització territorial mereix retenir més l’atenció del conjunt dels ciutadans quan ben fins i tot l’assumpte|subjecte seria tècnic. En efecte, el que és en joc, aquí, és l’esdevenir de la nostra ciutadania : serem un individu de cara a una administració estatal treta la responsabilitat ella en el joc europeu, un assumpte|subjecte pres en una xarxa complexa de servituds en benefici d’un potentat local reprenent-se amb la féodalité, o un ciutadà podent prendre una part activa en les deliberacions que el concerneixen a un nivell permetent-li de no ser no més que|que un administrat i prou clar per ser conscient dels seus drets i dels seus deures?

Catalunya Nord 2050, un futur esplèndid?

Revista

Divendres, 30.4.2010. 21:00h

Des del tombant del segle, l’acceleració dels canvis socials i la sobrepotència mediàtica barregen més la realitat i la ficció. Més recentment, la crisi general i la llibertat d’iniciativa progressivament retornada als territoris francesa tendeixen a imaginar-ho tot en nom d’èxits econòmics desitjats. La Catalunya del nord, perifèrica de tot, no s’escapa d’aquesta evolució i s’incorpora també en els misteris del desenvolupament d’aquest nou segle. A l’horitzó 2050, a què s’assemblarà la societat a Perpinyà,Prada, Argelers i Ceret? Per obrir aqueix any nou 2010, La Clauopta per l’optimisme, abandonant les estadístiques oficials, en benefici de la ficció, a propòsit d’una terra que imaginem convertir-se en una Califòrnia d’Europa, una Florida d’Europa, o la part Nord d’una Catalunya europea.

.

Artícles relacionats:

.

* bFicció 2050: la Catalunya Nord es converteix en una Califòrnia europea

Olivier Massot

.

.

Ficció d’una Catalunya del nord incorporada a Catalunya el 2043

Esteve Valls

.

.

Catalunya del nord 2050: ficció d’una dictadura de l’autèntic

Jean-Bernard Bassach

«La senyera és com la burqa islàmica»

L’USAP s’aprofita el tríptic esport-identitat-negoci, que li permet constar entre els clubs majors a Europa tot i tenir un pressupost de només 16 milions d’euros. El seu president, Paul Goze, vol assolir un pressupost de 20 milions a termini mitjà, però continua discret sobre els sous dels jugadors, «això no es diu». Com el Barça pel futbol, pretén crear amb l’USAP un far del rugby per al conjunt de Catalunya.

Divendres, 30.4.2010. 21:00h

Paul Goze, president de l’USAP, a la seua oficina de l’estadi Aimé Giral de Perpinyà, 28 d’abril 2010 / La Clau

A nivell consolidat, és a dir incloent les botigues, i, aviat la nostra cerveseria oberta al Voral Vauban de Perpinyà, tenim el 6è pressupost del campionat. Quan es tanquin els comptes, el 30 de juny, serem al voltant de 16 milions d’euros per a aquest temporada 2009-2010. Però no hi ha pas cap secret. Cada jugador és pagat en funció del seu valor i cap no és pas pagat amb un salari massa importants respecte al que val. Entre ells, força dels que tenen molt bon nivell surten del nostre centre de formació i ens surten doncs més bé de preu durant les primeres temporades.

L’USAP és un exemple del rugby francès per a la qualitat de les seues infraestructures. És una mica un antiToló, que sols té un mecenes. Per al vostre desenvolupament, on està la idea d’un nou estadi?

Els nostres projectes són complementaris, a mig i a llarg termini. Per un nou estadi, entre el moment en què s’agafi una decisió i es realitzi, passaran 10 anys. Mirem més aviat en els propers 2 o 3 anys, amb el desenvolupament de l’Estadi Aimé Giral, per acollir el nombre d’espectadors i els socis que volem, en espais receptius adients, i finalment rebre els beneficis d’aqueixes transformacions, doncs fer progressar el club. Però la idea d’un gran estadi sempre es pot discutir. Hi pensi, però es tracta d’un tema de molt llarg termini. La cabuda d’un estadi a Perpinyà, per nosaltres, actualment i en un futur proper, serien de 18.000 a 20.000 places, el que condicionaria una política comercial diferent. Per ara, sem bloquejats per la realitat.

El llindar de 20 milions de pressupost és decisiu al si del Top 14. Quines són les vostres stratègies per arribar-hi? Drets televiuss? Inversions franceses, sud-catalanes?

La Lliga Estatal de Rugby (LNR) negocia els drets televisius, per tant no puc pas fer-hi res, però compartim els drets mig-mig. Com a membre del Comitè Director de la lliga, participaré a una reflexió. En matèria de patrocinis, treballem primer la geografia local, amb un gran treball ja efectuat, i un marge de progressió important. Treballem també el sud de Catalunya, i treballem a París, a través d’una agència, per portar a casa nostra socis estatals i internacionals, com ja en tenim. En els cinc anys vinents, imaginant assolir un augment equivalent al dels darrers cinc anys, hauríem d’arribar a 25 milions el 2015. Però no validi pas aquesta hipòtesi, ja que requereix un augment anual de 5%, difícil a realitzar. Raonablement, apunti 19,5 milions o 20 milions en cinc anys. Cal doncs actuar en tots els àmbits: les tarifes dels bitllets, els abonaments, les col•laboracions, la televisió i les institucions locals.

Quins són els vostres nous socis?

Hem signat per primera vegada amb el soci «Catalunya», que és el segell turístic de la Generalitat de Catalunya, i acabem de firmar un conveni amb Collverd (gegant del fetge gras instal·lat a Vilamalla, prop de Figueres – ndlr).

La premsa parisenca pretén que l’USAP és l’equip de tota Catalunya, nord i sud…

És una mica veritat i és el que mirem de fer, més enllà dels patrocinis. Treballem per al desenvolupament del rugby a Catalunya sud, amb el nostre centre de formació. Per això hem firmat un conveni amb una vintena de clubs. Convidem jugadors joves del sud a tots els partits, tenim un entrenador, que financem, afectat a la Federació Catalana de Rugby, a Barcelona. També, un jove de Sant Boi, al sud (Hèctor Garcia – ndlr) s’incorporarà al centre de formació al proper inici de temporada. Tot plegat afavoreix el desenvolupament i la imatge de l’USAP al sud, per mor que l’USAP sigui el club de rugby de tota Catalunya, com ho és el Barça pel futbol. Tot això, visible des de 2007, serveix la implantació verdadera del rugby a Catalunya, i ho assumim plenament. El nostre títol obtingut el 2009 ens ha ajudat un munt, ja que el públic del Sud, que ha vist el partit, ha estat sensibilitzat per la catalanitat que es desprèn de l’USAP. Hi ha coses significatives, com les desenes de catalans del sud, presents a tots els nostres partits, i també Internet: el març de 2008, quan vam obrir la nostra guixeta electrònica, el primer comprador de bitllets va ser un minyó d’Olot. És clar que la del rugby s’està instal•lant al sud.

La identitat catalana és ostentatòria a l’USAP… Identitat real o identitat màrketing?

És una identitat real, fins i tot si jo parli força malament el català. El costat màrketing és obligatori, però és una conseqüència, i no pas un objectiu.

El fenomen identitari no es comentava gens en temps de la final de 1955 : tots els jugadors parlaven català però no hi havia cap senyera. El 2010, cap jugador no parla català però hi ha milenats de senyeres…

No puc explicar el per què. Avui, hi ha una verdadera marea de banderes sang i or. Però si un dia ens obrim més, com que el meu objectiu és acollir altres jugadors catalans del sud al centre de formació, i que un d’ells es converteix en jugador primer, m’agradaria que quedessin les banderes. Passat els anys 1960, que no van ser bones per a nosaltres, hem anat pujant diverses vegades a les fases finals. Quan jo vaig fer la meua primera fase final a l’USAP, el 1971, hi havia algunes banderes, i el fenomen s’ha anat desenvolupant, fins assolir dosis impactants, amb les torrades de canr i la bandera catalana, per seguir l’equip. La modernitat ha començat després dels anys 1970, en un moment en què la gent ja parlava força menys català. Per què la gent ha anat abrandant la bandera cada cop més? Això ve d’una certa visió de la gent que jutjava que érem considerats com pares pobres per la resta de França. S’ha volgut ensenyar la nostra identitat per compensació, com si es tractés d’afirmar «Sabem que nos tracten com gent de lluny, com el forat del cul de França, a baix, com una zona abandonada per França, com les darreres vessanes de terra abans d’Espanya.» Pensi que el missatge d’aquella època, en l’imaginari popular, era «Se cuiden pas de nosaltres, nos en fotem, com que sem catalans. És normal, sem pas de la llur casa ». Aquesta reivindicació de la identitat és semblant a la presència musulmana: si les ninyones posen la burqa i els homes parlen com parlen, és perquè no se senten integrats, i per tant posen de manifest llurs diferències. A una escala més reduïda, les senyeres són el mateix, perquè un se sent mal estimat, maltractat, o tractat com un individu de segones. En comparació, però, durant el darrer partit del Barça que he vist a Barcelona, ho hi havia pas cap senyera.

%d bloggers like this: