Pedagogía. El problema de la enseñanza – Ricardo Mella

Viernes, 21 de Octubre de 2011 18:57 | Escrito por R. Mella |  |

Ricardo Mella

Por oposición a la enseñanza religiosa, a la que cada vez muéstranse más refractarias gentes de muy diversas ideas políticas y sociales, se preconizan y actúan las enseñanzas laica, neutral y racionalista.

Al principio, el laicismo satisfacía suficientemente las aspiraciones populares. Pero cuando se fue comprendiendo que en las escuelas laicas no se hacía más que poner el civismo en lugar de la religión, el Estado e-u vez de Dios, surgió la idea de una enseñanza ajena a las doctrinas así religiosas como políticas. Entonces, se proclamó por unos la escuela neutral, por otros la racionalista.

Las objeciones a estos nuevos métodos no faltan, y a no tardar harán también crisis las denominaciones correspondientes.

Porque, en rigor, mientras no se disciernan perfectamente enseñanza y educación, cualquier método será defectuoso. Si redujéramos la cuestión a la enseñanza, propiamente dicha, no habría problema. Lo hay porque lo que se quiere en todo caso es educar, inculcar en los niños un modo especial de conducirse, de ser y de pensar. Y contra esta tendencia, todo imposición, se levantarán siempre cuantos pongan por encima de cualquier finalidad la independencia intelectual y corporal de la juventud.

La cuestión no consiste, pues, en que la escuela se llame laica, neutral o racionalista, etc. Esto sería un simple juego de palabras trasladado de nuestras preocupaciones políticas a nuestras opiniones pedagógicas.

El racionalismo variará y varía al presente según las ideas de los que lo propagan o practican. Él neutralismo, por otra parte, aun en el sentido relativo que debe dársele, queda a merced de permanecer libre y por encima de sus propias ideas y sentimientos. Mientras enseñanza y educación vayan confundidas, la tendencia, ya que no el y propósito, será modelar la juventud conforme a fines particulares y determinados.

Pero en el fondo la cuestión es más sencilla si se atiende al propósito real más que a las formas externas. Alienta en cuantos se pronuncian contra la enseñanza religiosa, el deseo de emancipar a la infancia y a la juventud de toda imposición y de todo dogma. Vienen luego los prejuicios políticos y sociales a confundir y mezclar con la función instructiva, la misión educativa. Mas todo el mundo reconocerá llanamente que tan sólo donde no se haga o pretenda hacer política., sociología o moral y filosofía tendenciosas, se dará verdadera instrucción, cualquiera que sea el nombre en que se ampare.

Y precisamente porque cada método se proclama capacitado no sólo para enseñar, sino también para educar según principios preestablecidos Y tremola en consecuencia una bandera doctrinaria, es necesario que hagamos ver claramente que si nos limitáramos a instruir a la juventud en las verdades adquiridas, haciéndoselas asequibles por la experiencia y por el entendimiento, el problema quedaría de plano resuelto.

Por buenos que nos reconozcamos, por mucho que estimemos nuestra propia bondad y nuestra propia justicia, no tenemos ni peor ni mejor derecho que los de la acera de enfrente para hacer a los jóvenes a nuestra imagen y semejanza. Si no hay el derecho de sugerir, de imponer a los niños un dogma religioso cualquiera, tampoco lo hay para aleccionarlos en una opinión política, en un ideal social, económico y filosófico.

Por otra parte, es evidente que para enseñar primeras letras, Geografía, Gramática. Matemáticas, etc., tanto en su aspecto útil como en el puramente artístico o científico, ninguna falta hace ampararse en doctrinas laicistas o racionalistas que suponen determinadas tendencias, y por -serlo, son contrarias a la función instructiva en sí misma. En términos claros y precisos: la escuela no debe, no puede ser ni republicana, ni masónica, ni socialista, ni anarquista, del mismo modo que no puede ni debe ser religiosa.

La escuela no puede ni debe ser más que el gimnasio adecuado al total desarrollo, al completo desenvolvimiento de los individuos. No hay, pues, que dar, a la juventud ideas hechas,cualesquiera que sean, porque ello implica castración y atrofia de aquellas mismas facultades que se pretenden excitar.

Fuera de toda bandería hay que instituir la enseñanza, arrancando a la juventud del poder de los doctrinarios aunque se digan revolucionarios. Verdades conquistadas, universalmente reconocidas, bastarán a formar individuos libres intelectualmente.

Se nos dirá que la juventud necesita más amplias enseñanzas, que es preciso que conozca todo el desenvolvimiento mental e histórico, que entre en posesión de sucesos e ideales sin cuyo aprendizaje el conocimiento sería incompleto.

Sin duda ninguna. Pero estos conocimientos no corresponden ya a la escuela. Y es aquí cuando la neutralidad reclama sus fueros. Poner a la vista de los jóvenes, previamente instruidos en las verdades comprobadas, el desenvolvimiento de todas las metafísicas, de todas las teologías, de todos los sistemas filosóficos, de todas las formas de organización, pasadas, presentes y futuras, de todos los hechos cumplidos y de todas las idealidades, será precisamente el complemento obligado de la escuela, el medio indispensable para suscitar en los entendimientos, no para imponer una concepción real de la vida. Que cada uno, ante este inmenso arsenal de hechos e ideas, se forme a sí mismo. El preceptor será fácilmente neutral, si está obligado a enseñar, no a dogmatizar.

Es cosa muy distinta explicar ideas religiosas a enseñar un dogma religioso: exponer ideas políticas a enseñar democracia, socialismo o anarquía. Es necesario explicarlo todo, pero no imponer cosa alguna por cierta y justa que se crea. Sólo a este precio la independencia intelectual será efectiva.

Y nosotros, que colocamos por encima de todo la libertad, toda la libertad de pensamiento y de acción, que proclamamos la real independencia del individuo, no podemos preconizar, para los jóvenes, métodos de imposición, ni aun métodos de enseñanza doctrinaria.

La escuela que queremos, sin denominación previa, es aquella en que mejor y más se suscite en los jóvenes el deseo de saber por sí mismos, de formarse sus propias ideas. Dondequiera que esto se haga, allí estaremos con nuestro modesto concurso.

Todo lo demás, en mayor o menor grado, es repasar los caminos trillados, encarrilarse voluntariamente, cambiar de andadores, pero no arrojarlos. Y lo que importa precisamente es arrojarlos de una vez. (Acción Libertaria, núm. 5 Gijón 16 Diciembre 1910.) II

Sabíamos que no faltan librepensadores, radicales y anarquistas que entienden la libertad al modo que la entienden los sectarios religiosos. Sabíamos que los tales actúan en la enseñanza, como en todas las manifestaciones de la vida, a la manera que los inquisidores actuaban y al modo que actúan hoy sus dignos herederos, los jesuitas laicos o religiosos. Y porque lo sabíamos, abordamos el problema de la enseñanza en nuestro artículo anterior.

Como no queremos ningún fanatismo, ni aun el fanatismo anarquista: como no transigimos con ninguna imposición, aun cuando se ampare en la ciencia, insistiremos en nuestros puntos de vista.

Se lleva tan lejos el sectarismo que se presenta en forma de dilema: o conmigo o contra mí. Libertarios se dicen los que así hablan. Les perturba la eufonía de una palabra: racionalismo. Y nosotros preguntamos: ¿qué es el racionalismo? ¿Es la filosofía de Kant, es la ciencia pura Y simple, es el ateísmo y es el anarquismo? ¡Cuántas y cuántas voces clamarían en contra de tales asertos!

Sea lo que quiera el racionalismo, es para algunos de los nuestros la imposición de una doctrina a la juventud. Su propio lenguaje lo denuncia. Se dice y se repite que la enseñanza racionalista será anarquista o no será racionalista. Se afirma enfáticamente que la misión del profesor racionalista es hacer seres para vivir una sociedad de dicha y de libertad. Se identifica ciencia, racionalismo y anarquismo, y se sale del paso convirtiendo la enseñanza en una propaganda, en un proselitismo. Son más lógicos los que más lejos van y sostienen que se debe decir resueltamente enseñanza anarquista y dar de lado al resto de adjetivos sonoros que hacen la felicidad de los papamoscas que no llevan en el cerebro un adarme de fósforo.

No reparan estos libertarios que nadie tiene la misión de hacer a los demás de este e del otro modo, sino el deber de no estorbar que cada uno se haga a sí mismo como quiera. No observan que una cosa es instruir en las ciencias y otra enseñar una doctrina. No se detienen a considerar que lo que para, los adultos es simplemente propaganda, para los niños resulta imposición. Y en último extremo, que aunque el racionalismo y el anarquismo sean todo lo idénticos que se quiera, nosotros, anarquistas, debemos guardarnos bien de grabar deliberadamente en los tiernos cerebros infantiles una creencia cualquiera, impidiéndoles así o tratando de impedirles futuros desarrollos.

«Para mucha gente decía Clementina Jacquinet, en una conferencia dada en Barcelona acerca de la sociología en la escuela, y desgraciadamente para muchos maestros, la ciencia social está contenida por entero en sus periódicos, en los problemas de emancipación que tan vivamente agitan nuestra época.

Todo su saber consiste en inculcar a, sus discípulos sus opiniones preferidas, a fin de que causen en los cerebros una impresión imborrable, que se implanten en ellos y se extienda, ni más ni menos que a semejanza de una hierba parásita. Todo lo que han podido encontrar mejor para formar libertarios, es obrar al modo de los curas de todas las religiones.

No se dan cuenta de que forjando las inteligencias según su modelo predilecto, hacen obra antilibertaria, puesto que arrebatan al niño desde su más tierna infancia la facultad de pensar según su propia iniciativa.»

Se insistirá, no obstante lo dicho y transcrito, en que la anarquía y el racionalismo son una misma cosa, y hasta se dirá que son la verdad indiscutible, la ciencia toda, la evidencia absoluta. Puestos en el carril de la dogmática, decretarán la infalibilidad de sus creencias.

Mas aunque así fuera, ¿qué se haría de la libre elección, de la independencia intelectual del-niño? Ni aun la libertad absoluta debería ser impuestan sino libremente buscada, y aceptada, si la verdad absoluta no fuera un absurdo y un imposible en los términos fatalmente limitados de nuestro entendimiento.

No, no tenemos el derecho de imprimir en los vírgenes cerebros infantiles nuestras particulares ideas. Si ellas son verdaderas, es el niño quien debe deducirlas de los conocimientos generales que hayamos puesto a su alcance. No opiniones, sino principios bien probados para todo el mundo, lo que propiamente se llama ciencia, debe constituir el programa de la verdadera enseñanza, llamada ayer integral, hoy laica, neutra o racionalista, que el nombre importa poco. La sustancia de las cosas: he ahí lo que interesa. Y si en esa sustancia, está, como creemos, la verdad fundamental del anarquismo, anarquistas serán, cuando hombres, los jóvenes instruidos en las verdades científicas; pero lo serán por libre elección, por propio convencimiento, no porque los hayamos modelado, siguiendo la rutina, de todos los creyentes, según nuestro leal saber y entender.

La evidencia puede hacerse inmediata. ¿Qué clase de anarquismo enseñaríamos en las escuelas en el supuesto de que ciencia y anarquismo fueran una misma cosa? Un profesor comunista enseñaría a los niños el simplísimo e idílico anarquismo de Kropotkin. Otro profesor individualista enseñaría el feroz egolatrismo de los Nietszche y Stirner, o el complicado mutualismo proudhoniano. Un tercer profesor enseñaría el anarquismo a base sindicalista influido por las ideas de Malatesta u otros. ¿Cuál es aquí la verdad, la ciencia, para que quede establecido en firme ese desapoderado absurdo de lo absoluto racionalista?

Se olvida sencillamente que el anarquismo no es más que un cuerpo de doctrina y que por firme y razonable y científica que sea su base, no se sale del terreno de lo especulativo, de lo opinable y, como tal puede y debe explicarse, como todas las demás doctrinas, pero no enseñarse, que no es igual. Se olvida así mismo que la verdad de un día es el error del día siguiente y que nada hay capaz de establecer sólidamente que el porvenir no se reserva otras aspiraciones y otras verdades. Y se olvida, en fin, que estamos nosotros mismos prisioneros de mil prejuicios, de mil anacronismos, de mil sofismas que habríamos de transmitir necesariamente a las siguientes generaciones si hubiera de prevalecer el criterio sectario y estrecho de los doctrinarios del anarquismo.

Como nosotros hay miles de hombres que se creen en posesión de la verdad. Son probablemente, seguramente honrados, y honradamente piensan y sienten. Tienen el derecho a la neutralidad. Ni ellos han de imponer a la infancia sus ideas ni hemos de imponerle nosotros las nuestras. Enseñemos las verdades adquiridas y que cada uno se haga a sí mismo como pueda y quiera. Esto será más libertario que la funesta labor de dar a los niños ideas hechas que pueden ser, que serán muchas veces enormes errores.

Y guárdense los dómines del anarquismo que se consideran únicos poseedores de la verdad, la palmeta para mejor ocasión, que es ya tarde para resucitar risibles dictaduras y para expedir o denegar patentes que nadie solicita ni nadie admite. Como anarquistas, precisamente como anarquistas, queremos la enseñanza libre de toda clase de ismos, para que los hombres del porvenir puedan hacerse libres y dichosos por sí y no a medio de pretendidos modeladores, que es como quien dice redentores.

Ricardo Mella

(Acción Libertaria, núm. 11, Gijón 1911)

http://www.fondation-besnard.org/article.php3?id_article=617  

Fuente: portaloaca.com

NoLesVotes

La corrupción en España alcanza niveles alarmantes. No se trata sólo de los casos de corrupción urbanística, cohecho, prevaricación, etc., que afectan de manera generalizada a los grandes partidos: hablamos de corrupción en los mismos fundamentos del sistema.

En este contexto se ha asentado la alternancia perpetua de organizaciones políticas aferradas al poder durante décadas (PP, PSOE, CiU…), sin otras opciones más que aquellas necesarias para conseguir sus propios objetivos, sin permeabilidad de nuevas ideas, sin permitir la participación activa de la ciudadanía, asfixiando toda posibilidad de regeneración democrática.

La ley electoral ha sido blindada a medida de los grandes partidos al penalizar desmesuradamente la representación de las minorías. A diferencia de otros países con una democracia saludable, nuestros parlamentos no reflejan la diversidad ideológica de la sociedad española.

La partitocracia se ha profesionalizado: no llegan al poder los mejores, sino los que desde muy jóvenes se han dedicado a gestionar influencias e imponer la disciplina de la jerarquía. La voluntad de los ciudadanos es ignorada en la toma de las decisiones importantes, que son adoptadas a la medida de grupos de presión que sólo representan los intereses de minorías mediáticas o económicamente poderosas. Los anteproyectos de ley se elaboran a espaldas de los ciudadanos, manipulando la información y dando por buenos estudios e informes fraudulentos.

El único resquicio de participación que nos dejaron son las convocatorias electorales. Pero en cada una de ellas los partidos mayoritarios recurren a listas cerradas y bloqueadas, a la campaña del miedo, a pedir el “voto útil” para que no gane el adversario con el que se alterna en el poder. Pese a que la sociedad española considera a los políticos el tercer problema del país, se vuelve una y otra vez a votar a los mismos: a políticos que gobiernan aislados de la ciudadanía, y con la intención de mantener esa situación indefinidamente.

El 22 de mayo estamos convocados para ejercer nuestro principal derecho democrático: el voto. Durante la campaña electoral, en un marco de brutal crisis económica, se apelará al miedo más que nunca. Puedes rendirte una vez más, hacerles caso. Pero también puedes tomar conciencia de tu poder como ciudadano: abrir los ojos e implicarte personalmente en la red de ciudadanos hastiados que consideran que está en nuestras manos mejorar la situación. Puedes contribuir a que haya más debate de los temas importantes, a que se nos informe correcta y objetivamente, a que la toma de grandes decisiones no dependa solo de que dos o tres élites dirigentes se pongan de acuerdo, dando la espalda a la opinión y el interés de la mayoría ciudadana.

Un voto -el tuyo- no puede ser un cheque en blanco para que un partido pueda despreocuparse durante cuatro años de la voluntad popular. La toma de decisiones políticas a la medida de grupos de presión financieros o mediáticos son el síntoma de que algo va muy mal en nuestra democracia: el resultado del divorcio entre la ciudadanía y los partidos mayoritarios que se alternan en el poder.

No te pedimos el voto por ningún partido o ideología en concreto, sino que te informes para comprobar si existen alternativas políticas que quizás representan mejor tus ideas, y lo que los ciudadanos concebimos como democracia. La democracia no son los grandes partidos: la democracia eres tú, y millones como tú.

Sin tu voto no son nada. El próximo 22 de mayo, NO LES VOTES.

Tenemos muchas más razones.

Si quieres debatirlas y trabajar con nosotros, pásate por el wiki: WIKI.NOLESVOTES.ORG

La suerte de Mubarak está echada

1 FEBRERO 2011

La suerte de Mubarak está echada, y ya ni el apoyo de Estados Unidos podrá salvar su gobierno. En Egipto vive un pueblo inteligente, de gloriosa historia, que dejó su huella en la civilización humana. “Desde lo alto de estas pirámides 40 siglos os contemplan”, cuentan que exclamó Bonaparte en un momento de exaltación cuando la revolución de los enciclopedistas lo llevó a ese extraordinario cruce de civilizaciones.

Al finalizar la segunda Guerra Mundial, Egipto estaba bajo la brillante dirección de Abdel Nasser, quien junto a Jawaharlal Nehru, heredero de Mahatma Gandhi; Kwame Nkrumah, Ahmed Sékou Touré, líderes africanos que junto a Sukarno, presidente de la entonces recién liberada Indonesia, crearon el Movimiento de Países No Alineados e impulsaron la lucha por la independencia de las antiguas colonias. Los pueblos del sudeste asiático, el Medio Oriente y el África, como Egipto, Argelia, Siria, Líbano, Palestina, el Sahara Occidental, el Congo, Angola, Mozambique y otros, enfrascados en la lucha contra el colonialismo francés, inglés, belga y portugués con el respaldo de Estados Unidos, luchaban por la independencia con el apoyo de la URSS y de China.

A ese movimiento en marcha, se sumó Cuba tras el triunfo de nuestra Revolución.

En 1956 Gran Bretaña, Francia e Israel, atacaron por sorpresa a Egipto que había nacionalizado el Canal de Suez. La audaz y solidaria acción de la URSS, que incluso amenazó con el empleo de su cohetería estratégica, paralizó a los agresores.

La muerte de Abdel Nasser, el 28 de septiembre de 1970, significó un golpe irreparable para Egipto.

Estados Unidos no cesó de conspirar contra el mundo árabe, que concentra las mayores reservas petroleras del planeta.

No es necesario argumentar mucho, basta leer los despachos informativos de lo que inevitablemente está ocurriendo.

Veamos las noticias:

28 de enero

“(DPA) – Más de 100 000 egipcios salieron hoy a las calles para protestar contra el gobierno del presidente Hosni Mubarak, pese a la prohibición de manifestaciones emitida por las autoridades.”

“Los manifestantes incendiaron oficinas del Partido Democrático Nacional (PDN) de Mubarak y puestos de vigilancia policial, mientras en el centro de El Cairo lanzaron piedras a la policía cuando ésta intentó dispersarlos con gases lacrimógenos y balas de goma.”

“El presidente estadounidense, Barack Obama, se reunió hoy con una comisión de especialistas para asesorarse sobre la situación, al tiempo que el portavoz de la Casa Blanca, Robert Gibbs, advirtió que Estados Unidos reevaluaría las multimillonarias ayudas que otorga a Egipto según la evolución de los acontecimientos.

“Las Naciones Unidas también emitieron un fuerte mensaje desde Davos, donde se encontraba este viernes el secretario general Ban Ki- moon.”

“(Reuters).- Presidente Mubarak ordena el toque de queda en Egipto y el despliegue de tropas del ejército respaldadas por vehículos blindados en El Cairo y otras ciudades. Reportan violentos choques entre manifestantes y la policía.

“Fuerzas egipcias, respaldadas por vehículos blindados, se desplegaron el viernes en El Cairo y otras grandes ciudades del país para terminar con las enormes protestas populares que exigen la renuncia del presidente Hosni Mubarak.

“Fuentes médicas señalaron que hasta el momento 410 personas resultaron heridas en las protestas, mientras que la televisión estatal anunció un toque de queda para todas las ciudades.”

“Los eventos representan un dilema para Estados Unidos, que ha expresado su deseo de que la democracia se extienda por toda la región. Mubarak, sin embargo, ha sido un aliado cercano a Washington por varios años y el destinatario de mucha ayuda militar.”

“(DPA).- Miles de jordanos se manifestaron hoy tras los rezos del viernes en todo el país pidiendo la dimisión del primer ministro, Samir Rifai, y reformas políticas y económicas.”

En medio del desastre político que estaba golpeando al mundo árabe, líderes reunidos en Suiza meditaron sobre las causas que daban lugar al fenómeno que incluso calificaron como suicidio colectivo.

“(EFE).- Varios líderes políticos piden en el Foro Económico de Davos un cambio en el modelo de crecimiento.”

“El actual modelo de crecimiento económico, basado en el consumo y sin tener en cuenta las consecuencias medioambientales, ya no puede mantenerse por más tiempo pues va en ello la supervivencia del planeta, advirtieron hoy varios líderes políticos en Davos.”

“‘El modelo actual es un suicidio colectivo. Necesitamos una revolución en el pensamiento y en la acción’, advirtió Ban. ‘Los recursos naturales son cada vez más escasos’, agregó, en un debate acerca de cómo redefinir un crecimiento sostenible en el marco del Foro Económico Mundial.

“‘El cambio climático nos muestra que el modelo antiguo es más que obsoleto’, insistió el responsable de la ONU.

“El secretario general agregó que, además de recursos básicos para la supervivencia como el agua y los alimentos, ‘se está agotando otro recurso, que es el tiempo, para hacer frente al cambio climático’.”

29 de enero:

“Washington (AP).- El presidente Barack Obama intentó lo imposible ante la crisis egipcia: cautivar a la población furiosa con un régimen autoritario de tres décadas y, al mismo tiempo, asegurar a un aliado clave que Estados Unidos lo respalda.

“El discurso de cuatro minutos del presidente, la noche del viernes, representó un cauto intento de mantener un equilibrio difícil: Obama sólo podía salir perdiendo si elegía entre los manifestantes que exigen la salida del presidente Hosni Mubarak y el régimen que se aferra con violencia a su posición de poder.

“Obama no pidió un cambio de régimen. Tampoco dijo que el anuncio de Mubarak fuera insuficiente.”

“Obama dijo las frases más fuertes del día en Washington, pero no se separó del guión que usaron su secretaria de Estado Hillary Clinton y el vocero de la Casa Blanca Robert Gibbs.”

“(NTX).- El diario The Washington Post pidió hoy al gobierno de Obama usar su influencia política y económica para que el presidente Mubarak abandone el poder en Egipto.”

“‘Los Estados Unidos deberían usar toda su influencia, incluyendo los más de mil millones de dólares en ayuda que suministra cada año al ejército egipcio, para asegurar el último resultado (la cesión del poder por parte de Mubarak)’, indicó el diario en su editorial.”

“Obama en su mensaje pronunciado de la noche del viernes dijo que continuaría trabajando con el presidente Mubarak y lamentó que no mencionara unas eventuales elecciones.”

“El diario calificó de ‘no realistas’ las posiciones de Obama y las del vicepresidente, Joe Biden, quien declaró a una radioemisora que no llamaría dictador al presidente egipcio y que no pensaba que debería renunciar.”

“(AFP).- Organizaciones árabes estadounidenses exhortaron al gobierno del presidente Barack Obama a que deje de apoyar a la dictadura de Mubarak en Egipto.”

“(ANSA).- EE.UU. se declaró hoy nuevamente ‘preocupado’ por la violencia en Egipto y advirtió al gobierno de Mubarak que no puede actuar como si nada hubiese sucedido. Fox News dice que a Obama le quedan dos malas opciones respecto a Egipto.

“Advirtió al gobierno de El Cairo que no puede volver a ‘mezclar las cartas’ y actuar como si nada hubiese sucedido en el país.

“La Casa Blanca y el Departamento de Estado están siguiendo muy de cerca la situación en Egipto, uno de los principales aliados de Washington en el mundo, y recipiente de unos 1.500 millones de dólares anuales en ayudas civiles y militares.”

“Los medios de información estadounidenses están dando una amplísima cobertura a los disturbios en Egipto, y vienen señalando que la situación puede resultar, de cualquier forma que se resuelva, en un dolor de cabeza para Washington.”

“Si Mubarak cae, estimó Fox, Estados Unidos, y su otro principal aliado en Medio Oriente, Israel, podrían tener que afrontar un gobierno de los Hermanos Musulmanes en El Cairo, y un giro anti-occidental del país del Norte de África.”

“‘Estuvimos apostando al caballo equivocado durante 50 años’, dijo a la Fox un ex agente de la CIA, Michael Scheuer. ‘Pensar que el pueblo egipcio va a olvidar que nosotros apoyamos dictadores durante medio siglo es un sueño’, completó.”

“(AFP).- La comunidad internacional multiplicó sus llamados para que el presidente egipcio Hosni Mubarak emprenda reformas políticas y cese la represión de las manifestaciones contra su gobierno que este sábado prosiguieron por quinto día.”

“Nicolás Sarkozy, Angela Merkel y David Cameron pidieron por su parte al presidente ‘iniciar un proceso de cambio’ frente a las ‘reivindicaciones legítimas’ de su pueblo y a ‘evitar a toda costa el uso de la violencia contra los civiles’, el sábado en una declaración conjunta.”

“También Irán llamó a las autoridades egipcias a atender las reivindicaciones de la calle.”

“El rey Abdalá de Arabia Saudita consideró en cambio que las protestas representan ‘ataques contra la seguridad y la estabilidad’ de Egipto, llevados a cabo por ‘infiltrados’ en nombre de la ‘libertad de expresión’.

“El monarca llamó por teléfono a Mubarak para expresarle su solidaridad, informó la agencia oficial saudita SPA.”

31 de enero:

“(EFE) Netanyahu teme que caos en Egipto propicie acceso de los islamistas al poder.

“El primer ministro israelí, Benjamín Netanyahu, expresó hoy su temor de que la situación en Egipto propicie el acceso de los islamistas al poder, inquietud que dijo compartir con dirigentes con los que ha hablado en los últimos días.”

“El primer ministro declinó referirse a informaciones divulgadas por medios locales que apuntan a que Israel ha autorizado hoy a Egipto el despliegue de tropas en la Península del Sinaí por primera vez en tres décadas, lo que se considera una violación del acuerdo de paz de 1979 entre las dos naciones.

“Por su parte y ante las críticas a las potencias occidentales como EE.UU. o Alemania que han mantenido estrechos lazos con regímenes totalitarios árabes, la canciller alemana afirmó: ‘No hemos abandonado a Egipto’.”

“El proceso de paz entre israelíes y palestinos se encuentra paralizado desde el pasado mes de septiembre, principalmente por la negativa israelí a frenar la construcción en los asentamientos judíos en el territorio ocupado palestino.”

“Jerusalén, (EFE).- Israel se inclina por el mantenimiento en el poder del presidente egipcio, Hosni Mubarak, a quien el jefe de Estado israelí, Simón Peres, respaldó hoy al entender que ‘una oligarquía fanática religiosa no es mejor que la falta de democracia’.”

“Las declaraciones del jefe del Estado coinciden con la difusión por los medios locales de presiones de Israel a sus socios occidentales para que bajen el tono de sus críticas al régimen de Mubarak, que el pueblo egipcio y la oposición tratan de derrocar.

“Fuentes oficiales no identificadas citadas por el periódico ‘Haaretz’ indicaron que el Ministerio de Asuntos Exteriores israelí envió el sábado un comunicado a sus embajadas en EE.UU., Canadá, China, Rusia y varios países europeos para pedir a los embajadores que hagan hincapié ante las autoridades locales respectivas de la importancia que para Israel tiene la estabilidad en Egipto.”

“Los analistas israelíes señalan que la caída de Mubarak podría poner en peligro los Acuerdos de Camp David que Egipto firmó con Israel en 1978 y la posterior suscripción del Tratado de paz bilateral en 1979, sobre todo si tuviese como consecuencia el ascenso al poder de los islamistas Hermanos Musulmanes, que gozan de amplio apoyo social.”

“Israel ve a Mubarak como el garante de la paz en su frontera sur, además de un apoyo clave para mantener el bloqueo a la franja de Gaza y el aislar al movimiento islamista palestino Hamas.”

“Uno de los mayores temores de Israel es que las revueltas egipcias, que siguen la estela de las tunecinas, alcancen también a Jordania, debilitando el régimen del rey Abdalá II, cuyo país junto con Egipto son los únicos árabes que reconocen a Israel.”

“La reciente designación del general Omar Suleiman como vicepresidente egipcio y, por tanto, posible sucesor presidencial, ha sido bienvenida en Israel, que ha mantenido con el general cercanas relaciones de cooperación en materia de Defensa.”

“Pero el rumbo que siguen las protestas egipcias no permite dar por hecho que la continuidad del régimen esté garantizada ni tampoco que Israel pueda seguir teniendo en el futuro en El Cairo a su principal aliado regional.”

Como puede observarse, el mundo se enfrenta simultáneamente y por primera vez a tres problemas:

Crisis climáticas, crisis alimenticias y crisis políticas.

A ellas, pueden añadirse otros graves peligros.

Los riesgos de guerra cada vez más destructivos están muy presentes.

¿Dispondrán los líderes políticos de suficiente serenidad y ecuanimidad para hacerles frente?

De ello dependerá el destino de nuestra especie.

 

 

 

 

.

Fidel Castro Ruz

Febrero 1º de 2011 – 7 y 15 p.m.

.

cubadebate.cu

La grave crisis alimentaria

31 ENERO 2011

Hace solo 11 días, el 19 de enero, bajo el título de “Es hora ya de hacer algo”, escribí:

“Lo peor es que en gran parte las soluciones dependerán de los países más ricos y desarrollados, quienes llegarán a una situación que realmente no están en condiciones de enfrentar sin que se les derrumbe el mundo que han estado tratando de moldear…

“No hablo ya de guerras, cuyos riesgos y consecuencias han transmitido  personas sabias y brillantes, incluidas muchas norteamericanas.

“Me refiero a la crisis de los alimentos originada por hechos económicos y cambios climáticos que aparentemente son ya irreversibles como consecuencia de la acción del hombre, pero que de todas formas la mente humana está en el deber de enfrentar apresuradamente.

“Los problemas han tomado cuerpo ahora de súbito, a través de fenómenos que se están repitiendo en todos los continentes: calores, incendios de bosques, pérdidas de cosechas en Rusia […] cambio climático en China […] pérdidas progresivas de las reservas de agua en el Himalaya, que amenazan India, China, Pakistán y otros países; lluvias excesivas en Australia, que inundaron casi un millón de kilómetros cuadrados; olas de frío insólitas y extemporáneas en Europa […] sequías en Canadá; olas inusuales de frío en ese país y en Estados Unidos…”

Mencioné igualmente las lluvias sin precedentes en Colombia, Venezuela y Brasil.

Informé en aquella Reflexión que “Las producciones de trigo, soya, maíz, arroz, y otros numerosos cereales y leguminosas, que constituyen la base alimenticia del mundo -cuya población asciende hoy, según cálculos a casi 6 900 millones de habitantes, ya se acerca a la cifra inédita de 7 mil millones, y donde más de mil millones sufren hambre y desnutrición- están siendo afectadas seriamente por los cambios climáticos, creando un gravísimo problema en el mundo.”

El sábado 29 de enero el boletín diario que recibo con noticias de Internet, reprodujo un artículo de Lester R. Brown publicado en el sitio web Vía Orgánica, fechado el 10 de enero, cuyo contenido, a mi juicio, debe ser ampliamente divulgado.

Su autor es el más prestigioso y laureado ecologista norteamericano, quien ha venido advirtiendo el efecto dañino del creciente y cuantioso volumen de CO₂ que se viene lanzando a la atmósfera. De su bien fundamentado artículo, tomaré solo párrafos que explican de forma coherente sus puntos de vista.

“Al comenzar el nuevo año, el precio del trigo alcanza niveles sin precedentes…

“…la población mundial, casi se ha duplicado desde 1970, aún seguimos creciendo a un ritmo de 80 000 000 de personas cada año. Esta noche, habrá 219 000 bocas más que alimentar en la mesa y muchas de ellas se encontrarán con los platos vacíos. Otras 219 000 se sumarán a nosotros mañana por la noche. En algún momento este crecimiento incesante comienza a ser demasiado para las capacidades de los agricultores y los límites de los recursos terrestres e hídricos del planeta.

“El aumento en el consumo de carne, leche y huevos en los países en desarrollo que crecen rápido no tiene precedentes.

“En los Estados Unidos, donde se cosecharon 416 000 000 de toneladas de granos en 2009, 119 000 000 de toneladas se enviaron a las destilerías de etanol a fin de producir combustible para los automóviles. Eso bastaría para alimentar a 350 000 000 de personas al año. La enorme inversión de los Estados Unidos en las destilerías de etanol crea las condiciones para la competencia directa entre los automóviles y las personas por la cosecha de granos mundial. En Europa, donde buena parte del parque automotor se mueve con combustible diesel, existe una demanda creciente de combustible diesel producido a partir de plantas, sobre todo a partir del aceite de colza y de palma. Esta demanda de cultivos portadores de aceite no solo reduce la superficie disponible para producir cultivos alimentarios en Europa, sino que también acelera el desbroce de los bosques tropicales en Indonesia y Malasia a favor de las plantaciones productoras de aceite de palma.

“…el crecimiento anual del consumo de granos en el mundo desde un promedio de 21 000 000 de toneladas anuales en el período de 1990 a 2005 ascendió hasta  41 000 000  de toneladas al año en el período 2005 a 2010. La mayor parte de este salto enorme puede atribuirse a la orgía de inversiones en destilerías de etanol en los Estados Unidos entre 2006 y 2008.

“Al propio tiempo que se duplicaba la demanda anual de crecimiento de granos, surgían nuevas limitaciones por el lado de la oferta, inclusive cuando se intensificaban aquellas de larga data como la erosión de los suelos. Se calcula que la tercera parte de las tierras cultivables del mundo pierden la capa vegetal más rápido que el tiempo que se necesita para la formación del suelo nuevo a través de los procesos naturales, perdiéndose así su productividad inherente. Están en el proceso de formación dos grandes masas de polvo. Una se extiende por el noroeste de China, el oeste de Mongolia y el Asia Central; la otra se ubica en el África Central. Cada una de ellas es mucho mayor que la masa de polvo que afectó a los Estados Unidos en el decenio de 1930.

“Las imágenes de satélite muestran un flujo constante de tormentas de polvo que parten de estas regiones y generalmente cada una de ellas transporta millones de toneladas de capa vegetal valiosa.

“Mientras tanto, el agotamiento de los acuíferos reduce rápidamente la extensión de las áreas irrigadas de muchas partes del mundo: este fenómeno relativamente reciente es propiciado por el empleo a gran escala de las bombas mecánicas para extraer el agua subterránea. En la actualidad, la mitad de la población del mundo vive en países donde los niveles freáticos descienden a medida que el bombeo excesivo agota los acuíferos. Una vez que se agota un acuífero hay que reducir necesariamente el bombeo según el ritmo de reposición si no se quiere que se convierta en un acuífero fósil (no renovable), en cuyo caso el bombeo cesará totalmente. Pero más tarde o más temprano los niveles freáticos descendentes se traducen en una elevación de los precios de los alimentos.

“Las extensiones irrigadas disminuyen en el Oriente Medio, sobre todo en Arabia Saudita, Siria, Iraq y posiblemente Yemen. En Arabia Saudita, que dependía totalmente de un acuífero fósil hoy agotado para su autosuficiencia en cuanto al trigo, la producción experimenta una caída libre. Entre 2007 y 2010, la producción de trigo saudita descendió en más de dos tercios.

“El Medio Oriente árabe es la región geográfica donde las escaseces de agua crecientes provocan la mayor reducción de la cosecha de granos. Pero los déficit de agua realmente elevados están en la India donde según las cifras del Banco Mundial hay 175 000 000 de personas que se alimentan de granos producidos mediante el bombeo excesivo […] En los Estados Unidos, el otro gran productor de granos del mundo, se reduce el área irrigada en estados agrícolas fundamentales como California y Texas.

“El ascenso de la temperatura también hace que resulte más difícil aumentar la cosecha mundial de granos con la rapidez suficiente para ir a la par del ritmo sin precedentes de la demanda. Los ecologistas que se ocupan de los cultivos tienen su propia regla generalmente aceptada: por cada elevación de un grado Celsio en la temperatura por encima del nivel óptimo durante la temporada de crecimiento cabe esperar un descenso del 10% en el rendimiento de los granos.

“Otra tendencia emergente que amenaza a la seguridad alimentaria es el derretimiento de los glaciares de montañas. Esto es especialmente preocupante en los Himalayas y la meseta del Tibet, donde el hielo que se derrite procedente de los glaciares alimenta no solo a los grandes ríos de Asia durante la estación seca como el Indo, el Ganges, el Mekong, el Yangtzé y el Amarillo sino también los sistemas de regadío que dependen de estos ríos. Sin este derretimiento de los hielos la cosecha de granos experimentaría una gran caída y los precios ascenderían proporcionalmente.

“Por último, y a largo plazo, los casquetes de hielo que se derriten en Groenlandia y el oeste de la Antártica, unido a la expansión térmica de los océanos, amenaza con elevar el nivel del mar hasta seis pies durante este siglo. Incluso una elevación de tres pies provocaría la inundación de las tierras arroceras de Bangladesh. También dejaría bajo agua a buena parte del Delta del Mekong, donde se produce la mitad del arroz de Viet Nam, el segundo exportador de arroz del mundo. En total, hay aproximadamente 19 deltas fluviales productores de arroz en Asia donde las cosechas se reducirían considerablemente a causa de la elevación del nivel del mar.

“La inquietud de estas últimas semanas es sólo el principio. Ya no se trata de un conflicto entre grandes potencias fuertemente armadas sino más bien de mayores escaseces de alimentos y precios ascendentes de los productos alimentarios (y del trastorno político a que esto conduciría) que amenazan a nuestro futuro mundial. A no ser que los gobiernos procedan pronto a revisar las cuestiones de seguridad y desvíen los gastos de usos militares hacia la mitigación del cambio climático, la eficiencia hídrica, la conservación de los suelos y la estabilización demográfica, según toda probabilidad el mundo enfrentará un futuro de más inestabilidad climática y volatilidad de los precios de los alimentos. Si se siguen haciendo las cosas como hasta ahora, los precios de los alimentos solo tenderán a subir.”

El orden mundial existente lo impuso Estados Unidos al final de la Segunda Guerra Mundial, y reservó para sí todos los privilegios.

Obama no tiene forma de administrar la olla de grillos que han creado. Hace unos días se derrumbó el gobierno de Túnez, donde Estados Unidos había impuesto el neoliberalismo y estaba feliz de su proeza política. La palabra democracia había desaparecido del escenario. Es increíble cómo ahora, cuando el pueblo explotado derrama su sangre y asalta las tiendas, Washington expresa su felicidad por el derrumbe. Nadie ignora que Estados Unidos convirtió a Egipto en su aliado principal dentro del mundo árabe. Un gran portaaviones y un submarino nuclear, escoltados por naves de guerra norteamericanas e israelitas, cruzaron por el Canal de Suez hacia el Golfo Pérsico hace varios meses, sin que la prensa internacional tuviera acceso a lo que allí ocurría. Fue el país árabe que más suministros de armamentos recibió. Millones de jóvenes egipcios padecen el desempleo y la escasez de alimentos provocada en la economía mundial, y Washington afirma que los apoya. Su maquiavelismo consiste en que mientras suministraba armas al gobierno egipcio, la USAID suministraba fondos a la oposición. ¿Podrá Estados Unidos detener la ola revolucionaria que sacude al Tercer Mundo?

La famosa reunión de Davos que acaba de concluir se convirtió en una Torre de Babel, y los estados europeos más ricos encabezados por Alemania, Gran Bretaña y Francia, solo coinciden en sus desacuerdos con Estados Unidos.

Pero no hay que inquietarse en lo más mínimo; la Secretaria de Estado prometió una vez más que Estados Unidos ayudaría a la reconstrucción de Haití.

 

 

 

 

.

Fidel Castro Ruz

Enero 30 de 2011 – 6 y 23 p.m.

.

cubadebate.cu

¿Se tortura en España? Próximo programa de La Tuerka CMI en Tele K

La reciente condena de 4 guardias civiles por torturas ha reabierto el debate. Estarán en el plató Ramón Cotarelo, Jorge del Cura y Gemma Ubasart en una tertulia moderada por Pablo Iglesias Turrión.

La TuerKa CMI | Para Kaos en la Red | 7-1-2011 a las 21:49 |

¿Se tortura en España?  La reciente condena de 4 guardias civiles ha reabierto el debate

LA TUERKA CMI

(LA TERTULIA POLÍTICA CON MANO IZQUIERDA)

Los jueves en Tele k

(Canal 30 de la TDTde Madrid)

En streaming para todo el planeta

http://www.vallecas.org

JUEVES 13 DE ENERO DE 2011

En directo a las 19:00 (primera repetición a las 21:45)

Ven al bar LA HUELGA (c/Zurita, 39; Lavapiés) a verlo en directo.

Allí estará el equipo de redacción y, tras el debate, llegarán el presentador y varios miembros de la tertulia

—————————————————-

¿Se tortura en España? La reciente condena de 4 guardias civiles ha reabierto el debate

El pasado 29 de diciembre la Audiencia de Guipúzcoa sorprendió a propios y extraños con una sentencia que condenaba a 4 guardias civiles por torturas a los miembros de ETA Igor Portu y Mattin Sarasola. Es la primera condena contra miembros de las fuerzas de seguridad por torturar a detenidos en muchos años.

En la TuerKa CMI, la tertulia política con mano izquierda de los jueves en Tele K, queremos aprovechar el debate que ha abierto esta sentencia para discutir sobre la tortura como mecanismo procesal para obtener información, sobre si este tipo de sentencias refuerzan el Estado de Derecho como han proclamado algunos dirigentes del PSOE o si, por el contrario, evidencian la existencia de una práctica abominable respecto a la que, normalmente, jueces y fiscales miran hacia otro lado.

Pablo Iglesias moderará un debate para el que contaremos con:

Ramón Cotarelo

(Catedrático de Ciencia Política de la UNED y miembro del Consejo editorial del Diario Público)

Jorge del Cura

(miembro de la Coordinadora para la Prevención de la Tortura)

Gemma Ubasart

(Profesora de Ciencia Política y miembro del Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona)

—————————————————-

La ciudad nuestro campo de batalla

Ramón Espinar visitará algunas academias que preparan a futuros policías para preguntarles cómo valoran esta sentencia y cómo entienden que debe ser el trato que debe recibir un detenido.

Nacho Berdugo, por su parte, visitará el corazón de Vallecas para preguntar a vecinos de diferentes generaciones y orígenes qué piensan del trato que dispensan a los detenidos las diferentes fuerzas y cuerpos de seguridad.

—————————————————

TuerKa Rap

Tras el estreno de esta sección el pasado 23 de diciembre con una memorable rima a capella de Nega de Los Chikos del Maíz sobre las protestas recientes en Europa, Rimas Rojas tomará el relevo rimando sobre el tema del programa.

http://www.latuerka.net/

.

kaosenlared.net

Pactes de Toledo: a la recta final (I)

Joan Tardà

Opinió amb independència. Dijous, 7 d’octubre de 2010 20:42 h

.El govern espanyol té pressa, nosaltres no. El govern espanyol està segrestat pels mercats financers i, si s’ha de malvendre l’actual sistema de pensions (la joia més preuada de les conquestes socials de la classe treballadora), ho farà. Es tracta, però, d’evitar-ho.

Tant se val, que l’Estat espanyol no sigui ni de bon tros el que més recursos dediqui a pensions (el 9% del PIB enfront del 15% d’Itàlia, per exemple). No hi fa res que la mitjana de les pensions contributives se situï en el 70% de la mitjana europea i quant a les no contributives estiguem en el 50% de la mitjana europea. Res no significa que, avui per avui, el Fons de Garantia assoleixi els 60.000 milions d’euros i que en l’exercici de l’any passat, malgrat les dificultats econòmiques, el superàvit hagi assolit els 8.500 milions… No hi fa res!

Des d’algun lloc, algú ha decidit que s’ha d’entrar amb una destral en el sistema públic de pensions i han marcat les regles del joc a partir d’una proposta: ajornar l’edat de jubilació fins als 67 anys, ampliar el període de còmput de 15 a 20 o 25 anys i incrementar el nombre d’anys necessaris per tenir dret a la pensió completa.

Es evident que si ells tenen pressa, nosaltres no. Parteixen d’un escenari que els és aparentment favorable una vegada han comprovat que se’n sortien en la reforma laboral. Ara, d’una tacada, volen acabar la feina, tot repetint el mateix que ja es va intentar en la dècada dels 90 del segle passat: anunciar el crack del sistema. El temps, alshores però, va demostrar que tot plegat era una operació per afavorir els sistemes privats de pensions, just els que ara s’han desinflat, mentre que el sistema públic gràcies a la immigració, al creixement del treball de les dones i al mateix creixement de la productivitat s’enfortia encara més.

Poc socialista, altrament, la posició del PSOE si es té present que ho basa tot en anàlisis estrictament demogràfiques i, a més, no té present les expectatives de vida, ben diferents, en funció de la classe social a què es pertany i a la relació que cada persona estableix amb un tipus concret de feina al llarg de la vida.

Però, a la Comissió Pactes de Toledo del Congrés dels Diputats, tot s’hi haurà de debatre profundament i el govern haurà de fer cas a les recomanacions que en surtin. A no ser que pretengui trencar, d’una vegada per totes, les regles del joc. De fet, ja ho ha fet una vegada, recentment, quan va decidir congelar les pensions contributives.

Dels debats d’avui, convé destacar el fet d’haver arribat a consensuar que convé trencar el topalls de cotització i, en conseqüència, poder gaudir de pensions més altes a fi de fidelitzar els salaris més alts i, alhora, incentivar encara més la prolongació de les vides laborals integrant els beneficis afegits com a pensió i no pas a través d’un pagament. Com que el Grup Socialista hi ha estat d’acord, ara tindrà menys arguments per entossudir-se en la jubilació als 67.

‘La independència d’Espanya comportarà més de 20.000 milions afegits a Catalunya’

DILLUNS, 13.9.2010. 05:00 H

Elisenda Paluzie degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB

La retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional i el cada cop més complicat encaix entre Catalunya i Espanya han fet disparar l’independentisme català. Aquests creixents afanys d’escissió d’Espanya estan estretament relacionats però amb la sostenibilitat econòmica, la clau de volta de qualsevol país. Les preguntes es succeeixen doncs a l’hora de plantejar el futur de Catalunya sense el jou espanyol. Aguantarà l’economia catalana sense l’Estat Espanyol? Serà viable una Catalunya lliure?. La degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, és l’encarregada d’abocar llum sobre la qüestió responent a les preguntes que s’emmarquen en la sèrie d’entrevistes L’endemà de la independència. Podeu veure’n l’avançament a l’edició en paper amb motiu de la Diada i llegir-les íntegrament a partir d’avui a directe!cat. En aquesta primera entrevista, Paluzie assegura que el futur econòmic de Catalunya és esperançador si s’aconsegueix deixar enrere la rèmora d’Espanya.

Durant els darrers anys s’ha fet molt èmfasi en el cost econòmic que té per a Catalunya pertànyer a l’Estat espanyol. Després d’un procés d’independència, en què notarà la ciutadania que se n’ha alliberat?
Inicialment hi haurà uns costos de transició, però ben aviat el ciutadà català notarà els avantatges econòmics de tot tipus que li donarà el fet que els impostos que pagui es destinin a polítiques públiques decidides pels seus representants polítics en el Parlament. D’entrada, això significarà un afegit anual de més de 20.000 milions d’euros per revertir en més despesa pública a Catalunya, o en menys impostos.

Una altra de les queixes habituals és l’ofec de l’economia catalana per una política espanyola d’infraestructures que no afavoreix el desenvolupament de les nostres empreses. Quines serien les prioritats?
Les prioritats les haurien d’establir els nostres representants polítics escollits democràticament. Ara no ho poden fer perquè no disposen de competències sobre les infraestructures més importants. A títol personal crec però que seria prioritària la connexió amb Europa per mercaderies, la potenciació de l’eix mediterrani, un aeroport competitiu, i una xarxa de trens regionals semblant a les que hi ha en els països del centre i nord d’Europa, i no la xarxa actual que és absolutament deficitària. Caldria també que la connexió per banda ampla fos de primer nivell i arribés a tots els racons del país.

Què passaria amb les infraestructures de l’Estat espanyol a Catalunya, de qui en seria la propietat?
En el cas d’un divorci de vellut com fou el de Txèquia i Eslovàquia, els béns estatals es van repartir en la proporció 2-1 que era aproximadament la proporció de població respectiva. En aquest cas la separació va ser plenament acordada i pactada per les dues parts. En el nostre cas, caldria adoptar com a referència la Convenció de Viena sobre la successió d’Estats en relació a la propietat estatal, els arxius i els deutes, aprovada l’any 1983 i sotmetre’ns als seus processos d’arbitratge. Aquesta convenció diu que la propietat estatal immòbil (edificis, vies de tren, carreteres,…) passaria a l’Estat català mentre que la propietat estatal mòbil (trens, cotxes, ordinadors,…) que l’Estat feia servir en el territori català també hauria de passar a l’Estat català. En cas de conflicte, s’establiria un procés de conciliació regulat per les Nacions Unides.

En aquest mateix sentit, el fet que Catalunya sigui un estat independent de l’espanyol faria guanyar pes a Barcelona?
Barcelona ha anat perdent pes econòmic, sobretot en totes aquelles activitats econòmiques que necessiten tenir el poder polític a prop, com per exemple els sectors regulats. Amb la independència passaria a ser la capital d’un estat independent, i per tant, tindria els avantatges que dóna la capitalitat política.

« Amb millors infraestructures, Catalunya esdevindrà un territori més atractiu per la inversió »

Catalunya deixaria de rebre inversions estrangeres?

.Les inversions estrangeres no es mouen per consideracions patriòtiques sinó econòmiques, i de seguretat jurídica de les transaccions. Per tant, en funció de quina fos la política dels governs catalans, en vindrien més, menys o igual que ara. És d’esperar que Catalunya, amb millors infraestructures esdevindria un territori més atractiu per la inversió. Però també és important quin sigui el sistema impositiu que estableixi, quines siguin les traves administratives a la inversió, etc.

S’obririen possibilitats de més creixement pel port de Barcelona?
Sí, sens dubte. Podria finalment aprofitar plenament aquesta posició geoestratègica tan bona que té en el comerç entre Àsia i Europa.

En què hauria de canviar l’aeroport? Seria més fàcil aconseguir que sigui un ‘hub’ i un aeroport de primeríssim nivell?
La independència per si sola no garanteix que l’aeroport de Barcelona esdevingui un ‘hub’, però és evident que ho farà més fàcil, en el sentit que deixaran d’existir les traves polítiques de tota mena que li ha posat l’Estat Espanyol, en la seva obsessió per garantir el ‘hub’ de Barajas per a Iberia.

« Ningú farà boicot a un Estat independent de mida mitjana i ric com serà el català »

És factible que les aerolínies estiguin obligades per llei a utilitzar el català? Hi podria haver boicot?

Això dependrà de les polítiques lingüístiques que s’adoptin. El que és evident és que en determinats àmbits com el transport aeri internacional la llengua dominant és l’anglès i les altres llengües s’utilitzen més o menys en funció de les polítiques nacionals respectives. Però ningú fa boicot a un Estat independent de mida mitjana i ric, com serà el català.

Caldria una aerolínia pública o participada catalana?
La tendència dels darrers anys és a la privatització de les aerolínies. La Catalunya independent mantindrà els peatges a les carreteres?

Pertocarà a la ciutadania i als seus representants decidir-ho. Potser el que diré ara no és políticament correcte, perquè a Catalunya atès el greuge comparatiu que hem patit amb les autovies gratuïtes a Castella, Extremadura i Andalusia pagades amb els nostres impostos, suprimir peatges sembla un objectiu irrenunciable. Però si a mi em donen a escollir entre una inversió de primer nivell en trens regionals, metros a l’àrea metropolitana i tramvies a les ciutats mitjanes, i mantenir els peatges de les autopistes, optaria per mantenir els peatges de les autopistes i fer totes aquestes inversions. Un dels problemes de Catalunya és l’ús desproporcionat del cotxe i la carretera. De fet, hi ha molts indrets que són inabastables amb transport públic. Crec que això s’hauria de corregir, per garantir un desenvolupament sostenible i respectuós amb el territori.

Quin model d’infraestructures hauríem de tenir? Després de les queixes al centralisme madrileny i a la Barcelona macrocefàlica a què hauríem d’aspirar?

Catalunya haurà de tenir un model en xarxa de ciutats petites i mitjanes ben connectades amb la capital »

Aquell model que faciliti una Catalunya en xarxa de ciutats petites i mitjanes ben connectades amb transport públic entre elles i amb la capital. I una capital que no tingui un domini tan abassegador, propi de països en desenvolupament. Un model més semblant al de Flandes que al de França. Evitant però els riscos de la suburbanització (creixement de les àrees intersticials de les ciutats) i potenciant el model de ciutats i pobles mediterranis, amb centres dinàmics.

El dret internacional, a favor de Catalunya

DIVENDRES, 23.7.2010. 00:14 H

Oriol Junqueras

El dictamen (pdf) que ha emès avui el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) sobre Kosovo aplana una mica més el camí cap a la independència de Catalunya. És un dia per estar realment contents. Malgrat que el Tractat de Lisboa dóna legitimitat als processos democràtics a l’interior de la Unió, encara hi havia molts catalans que podien témer l’aïllament de Catalunya en l’escenari internacional en cas que declaréssim la independència. L’opinió del TIJ que, a més, compta amb el ple suport dels Estats Units i de la gran majoria dels països europeus, sosté que no hi ha cap norma del dret internacional que prohibeixi la declaració d’independència, sempre que el procés sigui democràtic. És a dir, que el principi democràtic està per damunt del d’integritat territorial. Crec que avui la democràcia ha fet un pas endavant a tot el món. El màxim òrgan judicial de l’ONU ha reconegut que els ciutadans tenen el dret a decidir a quin estat volen formar part, de la mateixa manera que decideixen quina política econòmica volen dur a terme o si cal fer una reforma sanitària. Les fronteres no són un patrimoni de les aliances reials ni de les guerres. Des d’una perspectiva històrica, el reconeixement del dret a l’autodeterminació significa un pas més en la conquesta ciutadana dels àmbits de decisió, que va començar amb el reconeixement de la llibertat política, fins al sufragi universal, passant pel dret de vot de les dones.

Per cert, crec que és l’hora que els polítics espanyols comencin a acceptar les regles del joc democràtic. No pot ser que continuïn alineats en el cas de Kosovo amb Rússia, la Xina o Sèrbia, que no es caracteritzen precisament per un gran respecte als drets humans, mentre es distancien innecessàriament dels països democràtics. I més si tenim en compte que tot l’argumentari espanyol es basava en què la independència de Kosovo era il·legal. Doncs bé, el TIJ ha afirmat que és legal. Continuarà el Govern espanyol entossudit a negar els processos democràtics? Sota quin pretext ho farà ara?

.

Enllaç: http://in.directe.cat/oriol-junqueras/blog/

Garzón i Samaranch

Miquel Strubell – Cofundador de Sobirania i Progrés

23.04.2010

Dues trajectòries aparentment molt diferents, però amb estranys i curiosos contrastos i semblances.

Un rep grans mostres de solidaritat per sectors progressistes, perquè està essent víctima d’un atac (judicial) sense precedents des de Falange, la dreta més rància, pels seus esforços per localitzar cossos de gent afusellada i enterrada en fosses comunes, com la descoberta a València. La seva activitat ha tingut una gran transcendència internacional, sobretot pels seus intents d’acusar Augusto Pinochet de genocidi.

L’altre personatge, que acaba de morir, ha rebut un acte solemne de comiat aquest dijous al Palau de la Generalitat. Provenia de la dreta franquista, la Fa lange; circulen les seves fotos de rigor fent la salutació feixista més clàssica, braç en alt, o jurant fidelitat al règim. De 1967 a 1970 presideix el Comité Olímpico Español. És nomenat president de la Diputació Provincial de Barcelona pel representant de torn del règim. Són de lectura obligada les paraules escrites sobre ell per Josep Maria Huertas Claveria. Però, un cop enterrat Franco, enamora els comunistes del règim soviètic, i esdevé president del comitè olímpic internacional, que transforma de dalt a baix. A Lausana, un petit estadi porta el seu nom, i el 1985 rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. La de la ciutat de Barcelona li arribarà el 1993.

Ja hem vist una coincidència entre els dos, la Falange. Però n’hi ha una altra: molts catalans recorden els incidents més foscos del passat del primer: l’arrest i tortura de nacionalistes catalans abans dels Jocs Olímpics de Barcelona … els Jocs que va aconseguir el segon.

.

Compartir:

Terribas i la impotència socialista

Victor | dilluns, 29 de març de 2010 | 12:49h

.

I a casa nostra -que ja sabem que no som un país gran-, alguns trien anar fent el país petit i esquifit. Encara esperem Maruja Torres, Milagros Pérez-Oliva i tot l’estol de progres i papanates oficials demanant la dimissió del càrrec públic socialista que es va dedicar a insultar públicament la directora de TV3. Insults essencialment masclistes, primaris i rabiosos. Sense arguments. Insults propis d’aquells que trenquen el mirall en mil bocins perquè no els agrada la imatge que projecta.

No deixa de ser curiós que l’anàlisi més lúcida i periodística de la darrera entrevista de Mònica Terribas a José Montilla l’hagi trobat al blog d’un periodista filosocialista de Madrid.

Un periodista anònim que es pregunta quina credibilitat els resta als socialistes indignats amb Terribas que s’han passat anys blasmant i atacant els informatius de Canal9 i de Telemadrid, i que van denunciar amb ira les manipulacions d’Urdaci a la televisió pública d’Aznar. És indicatiu, molt indicatiu, la forma barroera en què han mostrat el desacord amb les formes de l’entrevista perquè ens il·lustra perfectament sobre les seves intencions: no els preocupen les manipulacions a les televisions públiques sinó que els preocupa no poder-les manipular ells al seu gust.

El cas és que des de Madrid trobem un professional de la informació que es recorda qüestions bàsiques com ara: “TV3 demostra cada dia que una cadena pública no té perquè ser un vedat, ans el contrari,  pot ser més plural i professional que ningú. Plural i professional, quelcom tan senzill com l’acompliment de la llei. Tan normal com l’entrevista que el proppassat dilluns va realitzar la directora de la cadena, Mònica Terribas, al President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla. L’estil Terribas serà discutible, como qualsevol altre, però el que és evident és que la periodista va exercir de servidora del ciutadà i no d’estora del president. Terribas va preguntar el que es pregunta el ciutadà sobre el caos provocat per la nevada, va repreguntar quan fou necessari i va intentar que Montilla no s’esmunyís sense respondre allò que li plantejava. Periodisme, vaja”.

I a casa nostra -que ja sabem que no som un país gran-, alguns trien anar fent el país petit i esquifit. Encara esperem Maruja Torres, Milagros Pérez-Oliva i tot l’estol de progres i papanates oficials demanant la dimissió del càrrec públic socialista que es va dedicar a insultar públicament la directora de TV3. Insults essencialment masclistes, primaris i rabiosos. Sense arguments. Insults propis d’aquells que trenquen el mirall en mil bocins perquè no els agrada la imatge que projecta.

Tota aquesta trista successió de despropòsits deixa a la vista un pòsit preocupant de mancances democràtiques essencials i evidencia també que els grans discursos d’una part del socialisme ho són només segons per qui i segons per què.

Finalment, aquells que creiem que Televisió de Catalunya encara ha de fer un pas més per equilibrar l’espanyolisme immensment majoritari del nostre mapa audiovisual, també podem entreveure, malgrat tot, que la nostra televisió segueix essent un raresa i una salvetat en el devastat mapa televisiu de l’estat.

.

Font: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/163683

“Lo que vale contra los etarras también sirve para los neonazis”

Joan Cantarero. El periodista explora en ‘La huella de la bota’ las conexiones entre neonazis y subalternos de Hitler en España

.

DIEGO BARCALA – MADRID – 19/02/2010 08:30

Joan Cantarero cree que la ultraderecha quiere aprovechar la crisis para llegar al Parlamento.

Más de 80 muertos en nombre del odio al diferente desde el inicio de la Transición. Es el recuento que hace el periodista valenciano Joan Cantarero, de 46 años, después de publicar La huella de la bota(Temas de hoy), una investigación periodística que señala a los líderes de la extrema derecha en España y sus organizaciones. El libro trata de explicar la conexión de los neonazis con los colaboradores de Hitler refugiados en España después de la derrota alemana enla II Guerra Mundial.

¿Por qué hay gente en España que cree que cantar el Cara al sol o hacer el saludo fascista no es negativo?

El problema no es si es negativo o positivo, sino si es delito o no. Y no lo es. Nadie ha tenido el valor de hacer de eso un delito.

Sin embargo, se detiene a otra gente por gestos en actos similares.

Ni etarras ni nazis. No hace falta decirlo. ¿Por qué lo que vale para los etarras no se usa con los neonazis? También sirve. Se permite a la gente ir a manifestaciones con la esvástica, y es una bandera que simboliza el asesinato de gente por su condición racial. Otro ejemplo: nos rasgamos las vestiduras por quemar un retrato del rey y te caen dos años de cárcel. ¿Por qué no pasa lo mismo con los nazis?

Se ha llegado a justificar un asesinato como el del antifascista Carlos Palomino.

La reacción llegó al instante, con la falacia de que los extremos se tocan. Es indignante. Ya vale con la ley del 50%. ¿Cómo se puede meter en el mismo saco a los que defienden la libertad y a los que pretenden destruirla? Ocurre lo mismo con el juez Garzón, en el que la víctima es denunciada por su posible agresor.

Su libro habla de los nazis refugiados en España. ¿Están conectados con los grupos ultraderechistas?

Sí, muy directamente. Los nazis en España no vinieron a tomar el sol. Difunden su filosofía a través de libros como los que edita Nueva República o la Librería Europa. Se venden unos 300 o 400 ejemplares de libros en alemán para público alemán.

¿Y la conexión?

En 2003 fuimos a un acto en Málaga de homenaje al negacionista austriaco Gerd Honsik, que fue extraditado por Garzón en 2008. Allí nos encontramos a Theodor Soucek, un criminal nazi, líder de las SS. Son estos, junto a otros hitlerianos, como Herbert Schaeffer o el noruego Fredrik Jensen, los que escriben en estas revistas. Y sobre todo son sus abogados, como Pedro Pablo Peña, de Alianza Nacional. Son sus referentes filosóficos. La novela de Clara Sánchez [Lo que esconde tu nombre], que ha ganado el premio Nadal, se basa en ellos. Yo les pongo nombres y apellidos.

¿Son tan ilustrados los neonazis como para leer esos libros y revistas?

Son unos ignorantes. Cuento el caso de Paqui la judía. Avergonzada porque su abuelo cobraba una pensión por haber estado en Mauthausen, creía que era judía, aunque lo más probable es que estuviera allí por rojo.

¿Cuál es el objetivode los grupos neonazis?

Alcanzar las instituciones. Y con la crisis ven una oportunidad para alcanzar los votos a través del odio al inmigrante y la xenofobia.

¿Quiénes son?

Se camuflan. Ya no van rapados. Los ultras más peligrosos van de chaqueta y corbata. Son gente como José Luis Roberto, que fracasó con España 2000, o Anglada, de la Pataforma per Catalunya.

¿Quién les hace frente?

En Burjassot protestaron todos los partidos, desde la extrema izquierda hasta el PP, porque se presentó a las elecciones el asesino del nacionalista Guillem Agulló, tras pasar sólo cuatro años en prisión. Es sencillo: o se está con la democracia o no se está con ella.

Fer el ridícul a Europa

.

Víctor Terradellas – President Fundació CATmón

17.02.2010

Presidir la Unió Europea és quelcom que els habitants d’un estat viuen entre la indiferència general que provoquen les qüestions europees i la percepció d’oportunitat per visualitzar aquelles qüestions pendents de resoldre i que depenen de les institucions europees.

També en aquest cas les institucions espanyoles, amb el Govern de Zapatero al capdavant, ens demostren una vegada més com n’és de fàcil humiliar i obviar Catalunya en tant que realitat política. Si dins de l’Estat som una ‘cuestión’ o un ‘problema’ enfora, senzillament, ni existim.

Catalunya i Europa, com a territori i unitat econòmica i comercial, necessita del corredor mediterrani. Li cal un eix ferroviari amb capacitat per descongestionar les vies terrestres de camions i transports pesants, i que sigui capaç, a l’hora, de competir amb la riba atlàntica europea.

I com tantes vegades al llarg de la seva història contemporània, l’Estat espanyol no té cap interès a fer pròpies les prioritats europees si juguen a favor dels interessos de Catalunya. Per això tria una via absurda, cara i inútil com ho és l’opció de foradar els Pirineus i fer entrar aquest nou ramal ferroviari per l’Aragó.

Tinc un amic que sovint explica que les polítiques de Zapatero són una fàbrica continuada d’independentistes per convicció, per benefici o per vergonya aliena. Sigui com sigui, ens cal treballar per fer escoltar la nostra veu Europa a l’hora que som capaços de construir alternatives majoritàries i efectives que ens allunyin d’aquesta realitat predemocràtica, absurda, ineficaç i ineficient que és Espanya. Entretant, ja ho sabem, ens cal treballar fort amb la iniciativa privada per fer avançar tot allò que Espanya ens roba, ens paralitza o ens bloqueja.

Ens caldrà explicar que més enllà d’una opció política, la independència és també una qüestió de justícia i d’ètica. Una sortida raonada a un atzucac decimonònic en què s’ha convertit l’Estat espanyol. Un estat al caire de la fallida econòmica que aquest semestre, paradoxes de la història, fa el ridícul amb la presidència de torn de la Unió Europea.

Bloc de Victor Terradellas

.

Compartir:

La força d’una nació

Víctor Terradellas – President Fundació CATmón

02.02.2010

La il·lusió és el principal motor de canvi, transformació i progrés de les nacions. Els reptes col·lectius necessiten molts ingredients. Ens cal intel·ligència, estratègia, preparació, complicitats, dedicació, treball, idees, somnis, anhels… però sobretot ens cal il·lusió. Il·lusió compartida i col·lectiva

La societat catalana d’avui viu la paradoxa d’un govern sense il·lusió ni projecte, a l’hora que és capaç d’imaginar i expressar el desig sobre els escenaris de futur més ambiciosos que mai hagi imaginat.

Malgrat les evidents mancances polítiques i econòmiques que patim, som capaços d’expressar una voluntat i una determinació sobre el nostre futur que reclama un projecte amb prous denominadors comuns com per canalitzar aquest sentiment i aquesta fam de demà.

Diumenge passat, Artur Mas va obrir oficialment la precampanya de Convergència i ho va amb l’encert de saber captar l’atenció d’aquells que viuen més enllà dels cercles sempre reduïts de la militància i dels simpatitzants. El discurs d’Artur Mas va saber connectar amb els sentiments més íntims i a l’hora més compartits al si de la societat catalana. Va ser capaç d’oferir un projecte de futur que és capaç d’emocionar, de crear il·lusió.

Enmig d’un escena que alguns voldrien omplir només amb rèpliques i contrarèpliques, Artur Mas va oferir un futur sense defugir els reptes més importants i més difícils que el moment actual planteja a Catalunya.

Calia posar paraules a una veritat sabuda i coneguda. Calia escoltar que la crisi no és només financera, sinó que cal recuperar valors; calia escoltar que la pateix mig món però que nosaltres en som especialment vulnerables sense autogovern; calia escoltar que cal defugir la mediocritat i les connivències fosques i contraposar-les amb la recerca del talent i de l’excel·lència; calia, en definitiva, saber que algú està disposat a liderar un procés i un projecte de país on cadascú ha de ser el millor en allò que faci. Sense excuses, sense limitacions sectàries ni de carnet. Amb sentit d’estat i amb sentit de país. Amb il·lusió.

La força de la raó i la força de la il·lusió són la barreja perfecte i necessària per un país -per al conjunt de la nació- que vol guanyar el futur malgrat un present que s’entesta a dir que no hi ha sortida i que ja es fa el que es pot.

És mentida. Podem fer més, podem fer molt més i ens cal explicar-ho ara per demostrar-ho després. Amb la força de la il·lusió. La força d’una nació.

.

Bloc de Victor Terradellas

Compartir:

Ni augment de tarifes, ni espoli: rebel·la’t

Antoni Garcia – Associació Els Verds Esquerra Ecologista

..08.01.2010 – Opinió

Nou any noves pujades de tarifes del transport públic. Si els preus del transport públic ja són desorbitats només faltava una pujada de transport que no té correspondència amb la inflació. De fet, la targeta més utilitzada per els usuaris del transport, la  T-10, hauria  de costar ara un euro menys si s’hagués actualitat el cost de la vida.

És difícil de comprendre en plena crisi que l’ Autoritat del Transport Metropolità( ATM) acordi augmentar les tarifes gairebé el doble de l’IPC.Si aquesta pujada és escandalosa encara es més escandalós  que Renfe hagi decidit augmentar en un 6% els preus de bitllets de rodalies. Un augment que s’ha efectuat abans de materialitzar-se  el traspàs de rodalies a la Generalitat i quan encara les promeses de Zapatero de saldar el deute d’inversió no s’han realitzat.

L’Espoli fiscal que encara pateix Catalunya possiblement es un dels reflexes reals que fa que els usuaris del transport públic a Catalunya encara hagin de continuar sufragant de forma desmesurada  amb gairebé el 50% del bitllet el cost total del transport.

Vagi per endavant que no tinc cap dubte de l’esforç econòmic que ha fet  la Generalitat de Catalunya per potenciar el transport públic. A tall d’exemple només cal veure la construcció de la nova línia 9 o el model exemplar de servei dels Ferrocarrils Catalans de la Generalitat envers el servei que ha donat RENFE.Tot i així les administracions ha de ser conscients que en els moments de crisi econòmica com els que vivim, que comporten pèrdua del poder adquisitiu i augment de l’atur cal que els preus dels  serveis essencials com ho és el transport públic es congelin.Possiblement cal dir de manera clara prou a aquesta situació de pujades indiscriminades.

Un prou que també cal estendre a l’espoli fiscal  que encara patim i que és el causant de que els catalans haguem dues vegades. La primera quan paguem  a Madrid perquè gestioni els nostres impostos sense rebre el que ens pertoca. La segona quan hem de torna a pagar per cobrir les manques d’inversió de l’Estat .Per tot això cal que fem sentir la nostra veu el 30 de gener contra l’augment de les tarifes del transport públic i contra l’espoli.

.

Bloc d’Antoni Garcia

.

Compartir:

Ens calen dreceres, ens sobra Montilla

Víctor Terradellas – President Fundació CATmón

..08.01.2010 – Opinió

De la mateixa manera que mai he amagat les meves fílies polítiques, em sento orgullós d’haver demanat i expressat, sempre, el major respecte per les principals institucions del país i per aquelles persones que les ocupen.

La dignititat de les institucions, però, va íntimament lligada a la dignitat i la dimensió política de les persones que les representen. No és, per tant, il·limitada. Són els seus ocupants, temporals, els qui han de mantenir i dimensionar aquesta dignitat.

El discurs de Cap d’any del president de la Generalitat adoleix greument d’aquesta manca de dignitat i l’ha desallotjat de l’àmbit de respecte institucional que inicialment li pertocava. El nerviosiome evident del món socialista ha afectat els seus assessors i, tots plegats, han estat capaços de pervertir la necessària dimensió nacional d’un missatge institucional d’aquest tipus fins a convertir-lo en una trista proclama electoralista que ni tan sols respecta els propis socis de govern.

Dit això, també em sembla interessant aprofundir en la feblesa argumental del discurs de Montilla. Efectivament, per mirar de desacreditar les vies sobiranistes que fan fortuna en aquest país ara mateix, el màxim dirigent socialista a Catalunya va parlar de ‘falses dreceres’. Algú hauria de recordir a José Montilla que una drecera, segons l’Enciclopèdia Catalana, és  un ‘mitjà o manera per a fer o aconseguir més aviat una cosa.’ Una drecera, per tant, mai pot ser falsa. Una drecera és, senzillament, la via més intel·ligent per anar d’un punt A a un punt B. La forma més simple de sortir de l’atzucac espanyol i situar-nos en la independència catalana.

És simple i és evident, i d’aquí el nerviosisme de l’espanyolisme socialista però, al mateix temps, és la via política amb més afeccions i amb major creixement en la darrera dècada.

Ara que ja sabem que Espanya té por, ara que ja sabem que socialistes i populars juguen amb el descrèdit i la burla perquè amb les arguments ja no arriben enlloc… Ara és un bon moment per plantejar-nos seriosament l’estratègia política per avançar en la sobirania i en l’assoliment d’un estat lliure en el marc de la Unió Europea.

Poc abans de Nadal vaig tenir l’oportunitat d’actuar d’amfitrió del Lehendkaria Ibarretxe quan va ser a Barcelona per rebre el Premi ONGC 2009 que atorga aquesta revista que edito des de fa deu anys. El seu missatge va ser clar i contundent: ‘us cal, per sobre de tot, mantenir la unitat de les forces polítiques amb aspiracions nacionals compartides.’ Un bon desig pel 2010.

..

Bloc de Victor Terradellas

.

Compartir:

Josep Cuní critica la poca preparació dels nous partits independentistes

Josep Cuní ha criticat en un article les noves formacions que es presentaran a les eleccions al Parlament ‘sota la bandera de la separació d’Espanya’. Assegura que hauran de trampejar en qüestions com la sanitat, les infraestructures o l’educació.

.

08.01.2010 – 07:01 – Països Catalans

En un article publicat al portal d’informació 3cat24.cat, el presentador d’Els Matins de TV3 explica que un amic independentista li va mostrar la seva preocupació per l’aparició d’aquestes noves formacions, perquè assegura que no tenen “un programa on hi hagi espai per a la sanitat i les infraestructures, l’educació i l’economia”. Josep Cuní es fa ressò d’aquestes argumentacions i afirma que els nous partits independentistes sorgits recentment “en tenen poc, d’aquest discurs, ara que es fa més imprescindible que mai”.

Segons ell, la falta de programa provocarà que els membres electes “hagin de trampejar durant tota una legislatura qüestions per a les quals es fa necessària una mínima preparació i, per descomptat, molta dedicació”. Cuní no creu que després de les eleccions al Parlament de Catalunya hi hagi “una majoria secessionista que proclami el nou estatus”.

El periodista barceloní compara les noves formacions independentistes, la més important de les quals és Reagrupament, amb l’Esquerra Republicana dels anys 90 dirigida per Àngel Colom. Cuní explica que havien sortit les dades de l’atur, i “el llavors ingenu líder d’ERC no tenia resposta al problema de com frenar la desocupació més enllà de repetir que si Catalunya fos independent la situació seria una altra”.

.

Més informació:

Un històric maragallista alerta: ‘O Espanya s’organitza aviat com un estat federal o Catalunya s’independitzarà’

.

Compartir:

Llamazares i Díaz Ferrán: Cas Air Comet

El president de la CEOE fa la seva feina, però per què Llamazares no? O. .. sí que ho fa?

.

moncadista | http://www.moncadista.org | 22-12-2009 a les 23:41 |

Els representants del Capital són com carronyers

El capitalisme ens colpeja cada dia, a milions de persones els dóna uns cops de maça dels que no hi ha collons a aixecar, es diuen fam i guerra. Als “afortunats” de viure en els països imperialistes, occidentals que diuen, ens sodomitzats amb estil però sense vaselina.

El milió i escaig de famílies espanyoles que no reben cap ingrés, els centenars de milers d’immigrants que esperen als matins a les places de les ciutats a que vinguin a donar-los un jornal el mafiós, perdó, l’empresari de torn. Però també als milions de treballadors que es tiren 40 anys treballant de dilluns a diumenge, amb 15 dies de vacances, sense pagues dobles, moltes vegades sense contracte …

Doncs una altra vegada he de parlar d’exemples personals. De com pateixo el capitalisme.
Ho pateixo amb la meva jornada laboral, amb el meu salari, amb els robatoris. No obstant això, per a tots aquells que pensen que vivim en democràcia, en allò de la igualtat i la llibertat, us dic que hi ha gent que no pateix el capitalisme, sinó que el gaudeix.

Per exemple, i l president de la CEOE, la patronal espanyola. Tota la seva vida enriquint-se del treball dels altres, és el seu paper, és empresari. És el cap dels empresaris. I ho fan totes les persones que tenen treballadors per compte d’altri. Es lucren del treball d’altres. I l’Estat el premia per això.

Aquest personatge més ho fa fins a les últimes conseqüències. Haureu vist que porta un munt de temps enriquint de més, fins i tot fora de la seva legalitat.

Davant aquesta prova evident del que és el Capitalisme, el representant de la suposada esquerra d’aquest país, Llamazares, no té res més que dir que:
“Si és” modèlic “i” exemplar “tenir com a president a Gerardo Díaz Ferrán”, o que el seu “respecte per l’autonomia de les organitzacions”, ja siguin empresarials o sindicals, i va recalcar que són els seus membres els que han de designar els seus representants.

En comptes de denunciar que el govern sabia des de fa un any que Air Comet tenia deutes insostenibles, que no pagava als seus treballadors des de fa 7 mesos. I que això són només les ànsies de lucre dels capitalistes, intrínsec a la seva naturalesa. I que per tant l’única cura, l’únic remei és la desaparició física de tot capitalista. Els capitalistes són els que posen les regles, la policia serà la que mantingui “l’ordre” a Barajas, i s’encarregarà de seguir protegint els interessos de la resta de carronyers que sobrevolen l’aeroport.

Els meus pares porten 40 anys treballant de dilluns a diumenge per aconseguir un habitatge digne. Treballant 10 hores diàries per a altres, per a la versió pueblerina de Díaz Ferrán.Quan per fi poden pagar-se unes vacances, les de la seva vida, les dels estalvis d’anys, no se m’acut res més que anar a comprar els bitllets a Aircomet. I ara què? Ara a esperar que dels impostos dels treballadors espanyols es paguin tots aquests bitllets. Ja no hi ha bitllets assequibles, pel que és probable que es quedin sense vacances altre any més.

Mentrestant, el president de la patronal espanyola, no només segueix viu, sinó que impune, recolzat pels seus col.legues de “professió”, la de lladre, la d’empresari, i criticat per la menyspreable IU ¡per la seva gestió!, I no per representar de manera exemplar les conseqüències del capitalisme.

Què poders invisibles fan que els desposseïts suportem sense violència que ens la fiquin doblegada sense un gemec?

http://moncadista.org/2009/12/22/llamazares-y-diaz-ferran/

.

Més informació:

Laboral / Economía

Opinió

A qui afavoreixen les consultes?

Guillem López Bonafont – Expert en Comunicació Política

.

Vic, terra que engendrà el 1705 el transcendental Pacte dels Vigatans i la primera ciutat catalana amb plaça d’homenatge al creador de l’estelada, serà aquest diumenge el focus d’atenció dels independentistes d’arreu del món. Fins i tot mitjans com la BBC ja s’han instal·lat a la capital osonenca per deixar constància de l’esdeveniment que es produirà el dia 13 i tothom resta ara a l’espera d’uns resultats que difícilment portaran sorpreses en el “Què”, però que segueixen generant confusions en el “Qui”. Qui sortirà més beneficiat de les consultes? Aquesta és la pregunta que molta gent ara es planteja i que no és ni molt menys irrellevant en una ciutat que reuneix cada dissabte al matí l’ex-líder de Terra Lliure, Pep Musté, i l’actual líder de l’extrema dreta catalana, Josep Anglada, a la mateixa plaça.

Si és possible treure una màxima de tot plegat, aquesta és que en política res és per casualitat i menys a escassos mesos de les eleccions. Això significa que si podem parlar ara de tots els processos de referèndum és perquè hi ha molts interessos al darrera, encara que no sempre aquests es publiquin a les primeres pàgines dels diaris. Avui per avui és indiscutible que totes les consultes han tingut un important efecte respecte les ciutats que els han acollit. La població espanyola ha posat Arenys de Munt al mapa i en breu també ho faran anglesos, belgues i inclús canadencs amb ciutats com Vic o Sant Cugat. Però no és només el city maketing el què ha portat als pobles a exercir el seu dret a decidir, sinó que també cal afegir en el combinat tot el reguitzell d’interessos partidistes que l’acompanyen.

Quin partit hi guanyarà? Malgrat la resposta hauria de ser “a cap” (recordem que és un procés ciutadà), en realitat és més precís dir que “a tots”. Hi guanyarà Convergència perquè amb tot plegat veurà complert el seu afany de centrar l’agenda mediàtica en l’eix nacional (encara que això li suposi encetar nous polsos amb una debilitada Unió Democràtica). Hi guanyarà també Esquerra perquè li suposarà una oportunitat de recuperar la bandera independentista que en alguns sectors de Catalunya semblava haver perdut. Al mateix temps, hi guanyaran també els partits monotemàtics i de recent creació com Reagrupament o les CUP, ja que el debat es centrarà en l’únic eix on poden fer sentir amb més força la seva veu. Però el què no tothom preveu és que beneficiarà també a partits com el PSC, el PP o PxC, ja que mentre els darrers mesos tot l’eix catalanista s’ha trencat les banyes col·laborant i competint per tirar endavant el procés, la resta ho ha aprofitat per estendre la seva xarxa d’influència entre tots aquells que la independència no està entre les seves prioritats.

En definitiva, en una època de campanya com la que actualment estem vivint, tota acció compta. Comptarà, i molt, l’estratègia de tensionament del propi electorat que estan fent CiU, ERC, CUP i Reagrupament; però lluny de que això suposi la desmobilització de l’oposició, serà notòria també la campanya per la defensa de la posició que utilitzaran la resta de partits. Res aproxima més un polític a un ciutadà que aquest li parli dels temes que l’afecten quan tots els mitjans miren cap a una altra banda i és aquí on hi ha el risc de que les consultes no provoquin un espiral del silenci entre l’electorat centralista, sinó més aviat una polarització a la basca entre ambdós nacionalismes.

.

Bloc de Guillem López Bonafont

.

Compartir:

Martí Anglada: ‘Fins abans de la consulta d’Arenys, Catalunya es veia a Europa com una part d’Espanya’

crònica.cat entrevista a Martí Anglada, corresponsal europeu de TV3. Llicenciat en Dret i Ciències de la Comunicació, ha estat cap d’Internacional dels Serveis Informatius de TV3 i és a la cadena des de l’inici de les emissions diàries, el 1984. Anglada destaca el ressò de la consulta d’Arenys de Munt al món.

02.12.2009 – 10:12 – Països Catalans

És el primer cop que TV3 té una persona dedicada a ser enviat especial full time?

A veure, no és ben bé ser enviat especial, perquè no estic un dia a Nova York, un dia a Pekín i l’altre a Ciutat del Cap. Ja hi ha gent que ho ha fet! Sobretot per agències de notícies o alguns corresponsals estrella de la BBC, de llocs en conflicte. El que tenim és un corresponsal europeu, una feina itinerant per Europa. I en aquesta mesura hi ha una permanència, no és com el típic enviat especial que aterra i parla del que sigui. Es tracta just del contrari, de tenir algú molt especialitzat en temes d’Unió Europea i, com que no hi tenim corresponsalia, doncs també amb un accent especial en Alemanya i l’Europa de l’Est. Fins ara només teníem corresponsals a Brussel·les, París i Londres. És itinerant, clar, perquè tan pots anar a parar a Berlín com a Moscou com a Budapest. Bàsicament visc entre Brussel·les i Berlín, però per exemple, la setmana vinent anem a Frankfurt, Estrasburg, (30/11) Copenhague, a la inauguració i la cloenda… En un mes hauré fet quatre viatges. És un ritme de viatge fins i tot saludable. Hi ha alguna vegada, ho reconec, que et queda una setmana diabòlica. Al setembre en vaig tenir una que cada dia em tocava ser a un lloc diferent! Però és una excepció. Jo ho veig com un incentiu, vaja, per a mi aquest tipus de corresponsalia és molt atractiva i que havia desitjat llargament.

A mig camí entre l’enviat especial i el corresponsal fix. Quines avantatges té sobre enviar a un especialista a cada lloc?

Altres cadenes estrangeres ja tenen des de fa temps corresponsalies amb ambició continental! Una cosa no treu l’altra. A Copenhague, en els dies importants, del 16 al 19 de desembre, hi anirà un equip de TV3 que ja ha treballat molt en temes de medi ambient i canvi climàtic. Jo només hi aniré a l’obertura i la cloenda. Aporto la visió europea, l’impacte que té una determinada notícia en l’economia, la política o la societat dels altres països europeus. És una forma de mirar, la meva! Després cada temàtica pot tenir un especialista! I en funció del pressupost i l’envergadura de la cadena i la importància de cada notícia, la direcció d’informatius pot decidir que val la pena que hi hagi les dues mirades, com passarà a Copenhague. També hi ha temes que jo no hi vaig i en canvi hi envien algú de la redacció.

Si augmenta l’abast de la corresponsalia, dificulta la contextualització i documentació per al periodista.

No entenc què em pregunta. El repte és estar informat, tenir curiositat i poder respondre ràpidament sobre temes molt diversos. Jo he estat 14 anys fent informació internacional a la ràdio, amb el Bassas, i allà cada dia podia tocar el tema que fos. A dos quarts de set del matí es mirava el panorama mundial i es decidia un tema, i jo n’havia de poder parlar amb propietat a tres quarts de vuit. Perquè vegi la gimnàstica mental que requeria. Vivia amb una immersió total! Sóc una gran lector de webs i diaris i també passo moltes hores al dia escoltant ràdios i mirant televisions. Passo una gran part del dia absorbint informació. Als llocs on tenim corresponsal no em caldria estar tan atent, però ja ho faig per esma. Vaig ser tres anys corresponsal a Londres i des de llavors no he deixat d’estar al dia en política britànica. Ni en la italiana, que no he abandonat mai més després dels anys de corresponsalia a Roma.

És, doncs, una corresponsalia feta a mida? No hi ha tants currículums com el seu.

La resta de corresponsals europeus, de mitjans estrangers, que em vaig trobant tenen un perfil molt homogeni. Sol ser un periodista sénior, perquè un que comença no pot fer-ho, que haurà sigut abans a més d’un i de dos països europeus i una gran experiència. A mida seria si jo hagués dictat quins països vull i quins no. Qui aposta per això, busca un periodista sénior que ho tingui molt per la mà.

No sé si es tracta que TV3 ha decidit aprofitar que té aquest capital humà per establir la corresponsalia europea o a la inversa, ha buscat la persona.

A mi m’ho van oferir i jo vaig estar molt encantat d’acceptar-ho. Fa temps que m’hagués agradat fer-ho, però no ha estat possible fins que no han trobat un substitut per mi com a cap d’internacional. Quan la direcció vol una cosa, tot és molt més fàcil. Si jo la vull, em puc passar deu o dotze anys volent-la! Vam engegar-ho la primavera passada, jo vaig ser cap d’internacional fins a l’abril. Ara farà set mesos que funcionem, però amb normalitat des del primer dia.

Abans em deia que dedica tot el dia a informar-se.

No només d’Europa! Tot allò que passa al món és important i ens pot afectar. Miri, per exemple, sobre el canvi climàtic. Qui són els grans partners d’Europa? Xina, Brasil, Estats Units, Indonèsia… Al món no se li poden posar barreres informativament, Europa et dóna un prisma però s’ha de mirar al món sencer.

No és molt difícil conciliar?

Conciliar amb què?

Amb la seva vida personal, clar!

La meva vida personal és la meva feina! No sé si l’entenc. A mi m’agrada molt aquesta feina i ara tinc unes condicions personals que em permeten fer-la. Però la meva dedicació no m’impedeix conciliar amb res, tret és clar de la limitació que els dies només tenen 24 hores! Si en tinguessin més, tindria més temps.

El Grup Barnils ha emès un informe sobre el marc referencial de TV3 i asseguren que és un marc molt estatal i menys català. Creu que és cert?

Jo li parlaré de la meva feina, no sóc crític de televisió. Jo miro al món amb ulls catalans, perquè són els que tinc. Sóc perfectament conscient de quins són els ulls amb què miro i qui públic m’ha de veure, que és el que parla la mateixa llengua que jo. A TV3, des que va néixer, fem informació internacional vista amb ulls catalans, feta des de Catalunya i explicada en català, o sigui que més clar l’aigua. No entenc ben bé la crítica del grup Barnils, almenys en l’àmbit internacional.

Arran de la prohibició dels toros i les consultes independentistes locals, sembla que el debat sobiranista de Catalunya va arribant a la premsa estrangera. Té la percepció que s’entén o es comprèn, a Europa, el debat català?

El problema de Catalunya, a Europa, és tenir una existència encara borrosa. La comparació és amb Escòcia. Escòcia existeix de forma natural. Començant per coses tan populars com el futbol i, com que Escòcia té selecció, existeix. A part d’això, té un govern que s’ha posat com a objectiu fer un referèndum, que no té data però és al programa electoral. Això posa sobre la taula un problema polític i amb un calendari, que li dóna el factor d’actualitat. Catalunya en aquests moments no té ni una cosa ni l’altre. Ja li faig jo el resum: als escenaris europeus es parla d’Escòcia i no es parla de Catalunya.

Per exemple, als articles sobre les curses de braus, que han fet furor a la premsa anglosaxona, s’ha tractat Catalunya de provinciana i ha quedat explícita una alta desconeixença de la cultura i la identitat pròpies dels catalans.

A vegades des de dins un no n’és conscient, però si féssim una corba del coneixement de Catalunya fora de casa nostra, seria una corba clarament descendent. Almenys fins fa molt poc, perquè el referèndum d’Arenys de Munt va ser informació destacada al Financial Times, i feta amb rigor, per exemple. És lògic que els tòpics informatius sobre Espanya, doncs, prevalen i tendeixin a diluir, a tapar i a fer ombra sobre realitats específiques com la catalana. És un problema de comunicació, de projecció exterior… és un problema complexe. L’assignatura del coneixement exterior de Catalunya encara no s’ha aprovat.

I des de la Unió Europa, com es veu Catalunya?

Fins abans d’Arenys, Catalunya es veia com una part d’Espanya. No hi ha un coneixement tan clar de la diferenciació, ni hi ha una possibilitat clara de referèndum, doncs és més fàcil per a un tecnòcrata europeu anar a les realitats típiques i les divisions administratives, així que ens veuen com una comunitat més.

Tant se’n va parlar, d’Arenys?

Se’n va parlar un parell de dies. I va sortir al Finantial Times, que és el diari més llegit a Brussel·les per les institucions europees i va ser una forma de recordar que existim, que ens anem movent i que hi ha una actualitat política, uns interlocutors nous…

Vostè que porta 31 anys fent informació internacional, com visualitza la propera dècada. Ja han començat a sortir anàlisis augurant una dècada força de dretes, en la línia dels anys vuitanta, amb l’ascens de polítics liberals o democratacristians com Merkel, Sarkozy, Barroso, potser Cameron a Gran Bretanya, Berlusconi que es resisteix a caure…

No crec que sigui una característica de la dècada sinó de la crisi i en general de la conjuntura econòmica. Quan hi ha problemes econòmics, hi ha molts països europeus que confien més en governs de centre-dreta. Així que sí que hi ha hagut un cert moviment cap a la dreta. Quan impera l’abundància i el problema és la distribució de la riquesa, també com un pèndol el continent bascula cap al centre-esquerra. L’electorat ara mateix està més inclinat a dipositar la seva confiança, la seva fe, en governs de centre-dreta.

A Europa, en els propers anys, de quins gegants mundials sentirem a parlar?

Europa no passa per un moment massa esplendorós, certament. Hi ha hagut una presidència de la UE molt activa i productiva, la de Sarkozy, i ja veurem què passa amb l’arribada dels conservadors britànics, però les esperances d’impuls europeu durant la propera etapa són mínimes. En canvi, la resta del món està donant líders d’alçada o almenys d’importància històrica. El cas d’Obama als Estats Units ha estat un autèntic punt d’inflexió històric i el líder del Brasil, Lula da Silva, també ha estat molt important. És una llàstima que per culpa de la Constitució vigent no pugui ser reelegit, perquè el país ha fet una embranzida econòmica, social, de millora interna, des de la fam a l’educació… El Brasil durant els anys de Silva s’ha convertit no ja en una potència regional sinó gairebé una de les emergents mundials. A Europa malauradament no tenim aquest pes.

I Rússia, Índia i Xina, que són els tres gegants clàssics?

També, però en una dimensió més col·lectiva, no tant de grans líders. A Xina el gegant és el politburo de partit comunista, no el primer ministre. Xina ha tingut un paper central en la sortida de la recessió i la crisi l’ha col·locada en el centre. Ja està al centre. En la reunió bilateral amb Estats Units, fa poques setmanes, no s’ha arribat a cap acord esplendorós, però els temes que hi havia sobre la taula són els clàssics de dues potències que estan al centre de l’actualitat econòmica mundial. Tot i aquest protagonisme, encara no té el desplegament polític que pot arribar a tenir i per tant encara té molt camí per endavant. A l’Índia també hi ha un molt bon líder ara, però és una persona de molta edat i si tingués deu anys més potser sí que podria haver col·locat a l’Índia com la següent potència emergent.

Enllas:http://www.cronica.cat/noticia/Marti-Anglada-Fins-abans-de-la-consulta-dArenys-Catalunya-es-veia-a-Europa-com-una-part-dEspanya

.

Compartir:

Més de 30.000 ciutadans ja han votat en les primeres 24 hores del referèndum virtual d’independència

A les 24 hores de posada en funcionament del primer referèndum sobre la independència de Catalunya convocat en una xarxa social, ja són més de 30.000 els usuaris registrats a Facebook que han efectuat el seu vot. A les dotze del migdia del dijous 19 de novembre, l’escrutini provisional atorgava 25.491 vots pel sí.

19.11.2009 – 17:11 – Països Catalans

Al cap d’un dia just d’ésser publicada al Facebook l’eina digital que permet votar Sí o No a la independència de Catalunya, més de trenta mil persones han expressat ja la seva opinió. L’escrutini provisional realitzat a les dotze del migdia del dijous 19 de novembre atorgava 25.491 vots pel SÍ i 4.426 al NO.

Cal tenir en compte que no hi ha cap restricció en la procedència dels votants i que només es pot efectuar un únic vot per usuari. Els organitzadors de Catalunya Decideix al Facebook consideren un “gran exercici de democràcia i civisme el que la ciutadania està demostrant en un àmbit, el virtual, que cada cop té més incidència en la societat i és un retrat força fidedigne de diversos sectors socials del país”.

També han jutjat de ‘molt positiu’ el debat que s’està produint en el mur del grup Catalunya Decideix en què ja es compten per milers els missatges i debats generats entre els usuaris. Els administradors esborren amb tota la celeritat possible qualsevol missatge ofensiu tot i que es mostren “molt satisfets” de l’elevat grau de civisme i profunditat de les reflexions que s’hi estan escrivint.

Pels propers dies s’estudia incloure noves aplicacions per tal de continuar dinamitzant i incentivant la participació de la ciutadania en el primer referèndum organitzat a Internet.

Més informació:

La Plataforma Decideix obre un referèndum virtual a través de Facebook

Compartir: